Ara encara callada, era benigna;
¿com haig de posar l'ànima per tal
que no es toqui amb la teva?
Tremolant com un prec:
totes aquestes coses.
Quan els teus ulls s'abaixen en presència
és com si un dia hagués de tornar a ser.
Com de cada vena el cos floreix,
sense adonar-se que ell,
per manera de ser -impaciència-
va deixar el seu front cobert de pols.
Quan sucumbim estranyament els dos
i experimentem allò que ens foragita.
I a les torres, que plenes de renúncia,
deixen d'existir en arribar al cor.
Totes les coses a les quals em lliuro:
un verd realment verd.
Estranya, com en préstec,
contenint els batecs accelerats del cor,
va comptant a poc a poc fins a setanta
i de tard en tard,
en el maresme, tot s'igualarà.
Per aquest camí únic venien.
*Versos de 23 poemes de Rilke desendreçats
