El camí més llarg després de la nit més curta

El regal tenia una forma que el delatava. Era com sospitar el groc allà al fons però que la seva olor no te'n deixés cap dubte. Tremolava com una tija flonja; intentant sostenir el calze per a que no vessés tot el que tenia al cap, flor destinada a ser ram i estams fatigats d'escampar el pol·len, de pètals n'havia quedat nua d'ençà el joc de treure-me'n per endevinar el destí. 

Encara tremolo. Sospito que a cada braç que em recull em quedaré penjada per l'ham i és a la vegada la proesa de deixar crèixer l'estrany, que desborda, que s'escola a aquell vell meu aqüífer del que ningú n'ha sortit ben parat per a ser embrió de qualsevol cosa incerta, com que tu i jo som altres.

Podríem haver parat de caminar en algun moment però el motor demanava seguir donant corda a l'engranatge de les nostres idees i guions per a tenir el cap ocupat en altres coses. Segurament, a cada aturada que fèiem per a refer el carrer posàvem una nova parada de la línia groga del metro. I, segurament, a cada passa, posàvem un graó més sota els meus peus per a que em fos més fàcil l'abast del teu front. 

Tampoc era casualitat la teva samarreta.

Nult

El teu clatell em diu que vingui
però el teu gest es contradiu.
Ni tampoc m'estima la teva mirada
que cau i regalima com sang fora de vena.

A la intempèrie et refredes,
només al cau mantens l'escalfor
com el fumeig de la tassa que gairebé vessa
com de vessants tinc els ulls de por i de plor.

Malatís el color de la pròpia incertesa
de venir o marxar essent jo aquí.
La pròpia imatge de la fulla perenne,
en arbre que muda i de tronc socarrí.

Els anys estripats em caben al puny
amb què faig força per planejar,
-a quarts d'una de la nit-
el revifar de tot el que a la vegada em mata.

Dona estrangera

Vam decidir deixar una lleugera distància entre nosaltres i el cos que anava arrossegant-se uns metres endavant. M'havies dit que et podies moure pels carrers subterranis orientan-te tan bé com per fora, que no era tan difícil com semblava. Ell va provar-ho i el vam perdre de vista. Compartíem un kebab i era el primer cop que nevava mentre jo era al carrer i em va fer tanta il·lusió que dibuixava als vidres dels cotxes paraules que ningú entendria, tret que fossin estrangers com jo. 

Semblàvem els protagonistes de Victoria pels carrers de Berlín. Suposo que per això m'agrada tan la pel·lícula. Tothom diu que està sobrevalorada. No va tornar a nevar a Polònia però jo continuo estrangera a tot arreu.

De quan estimava

Sembla que faci ben poc que creuàvem la plaça, ja sense font. I veig la foto i penso que aquell dia, just després, vas veure'm. Fora de les teves muralles i fora del meu quart pis. I que ja no trucarem mai per reservar amb l'hora justa ni ens saltarem els àpats per follar. No tinc pressa en tancar finestres, ni hi ha parets grogues que adjuquin morts o paràlisis de petites inquietuds tornades dèries. No penso res més enllà de que estic millor sense tu, però fas un niu i de tant en tant col·loques el teu bec per alimentar la cria. El teu verd s'ha tornat bosc profund. Ara m'escolo pel teu pou i tansols hi trobo branques on quedar penjada. Faig força i no caic. Mai caic i, de fet, sempre m'alço. Però a la meva retina hi queda l'eco de mi caient pel teu pou. 

Poques vegades goso escoltar la música que vares ensenyar-me tu. Tampoc m'atreveixo a agafar una bici. Teníem tantes ganes que ens vam cruspir la vida a crits, i si obríem la boca -a més a més- era per badallar-nos. Avorrits del cicle i de l'estima latent, enyorem qui ens digui que sóm el món resumit en un cos, en un tacte, en una cicatriu que creua tantes carreteres com pistes d'avions per les que aterrar. 

Sempre m'havia aterrat veure'm tan lligada a la teva espera.

L'abric groc

De la mateixa manera que agafaves l'aire filtrat per omplir-te els pulmons de fum, anaves deixant sortir mica en mica la vida. Anava caient la cendra que, del taronja més incandescent, anava a morir al gris inhòspit de la ciutat per a retornar a la flama -del que ja no cremava però sí generava coïssor-. Als ulls, per haver-te mirat tan fixament sempre. 

Ens havíem limitat a groguejar entre l'impàs de les tres i les quatre de la matinada. I no perquè s'acostés l'hora del sol deixàvem de brillar menys en la foscor. Tan incandescents com la cendra i tan cremants com els ulls, art i companyia van venir per a treure'ns del status quo de la tristesa, potser per malgast de cap, o bé per malgast de cor. 

Tanquem el vent, que s'escapa. 

Ja no ens calen més fugides.

Dreçera al moll i tot recte pel camí més llarg.

Fa massa calor per portar l'abric groc.

El mar dins dels ulls

En Hao-Hao no vindrà. La Vicky està únicament il·luminada per una llum groga que ressalta la seva pell i la samarreta vermella que no s'ha tret en tota la pel·lícula. S'estira al sofà i encara està més guapa. Agafa el got del terra i quan se'l porta als llavis els gels li repiquen les dents. El gest que fa és divertit. Segueix estant bonica. La llum groga es barreja amb el blau del televisor i li pinta unes ones verdes a la cara. Però és un verd d'aquells que estan tant entre la frontera entre el blau i el verd que sembla el mar. I el mar se li cola en la mirada quan assumeix la idea de que en Hao-Hao no vindrà. La Vicky cau tan ofegada que dels ulls li creixen dos rius (i sembla que de cada porus de la seva pell n'hagi de sortir un afluent, tot per acabar-la deixant tan seca com una fulla al novembre). De fet, segurament era novembre, per tal i com estaven els carrers i els vidres entel·lats. Feia algunes setmanes que no havía fet l'amor i de les poques coses que recordava era que havía tingut la sensació de que ell era com l'home de les neus. Que desapareixería quan el sol es pongués.

La Corba

Em descobreixo una mica més quan et miro.

Em tremola la cama però justifico que sempre ho faig, que no és que estigui nerviosa. Tot i que en veritat m'he mossegat ja tres cops la llengua.

Amb una mica de sang a la boca el gust del cafè encara és més amarg.

Em perdo en la corba del teu ull esquerre que s'ha forçat per esbrinar si era jo. Ho sóc i creues la plaça.

No em queden cigarretes i no sé si t'hauré de convidar a una.

T'ho hauria d'haver preguntat.

Arribes i les orelles em fan el buit i intento llegir-te els llavis però la barba no em deixa veure't bé.

No te la treguis.

Encara em costa acostumar-me al teu deix. Hauria d'haver tingut un amic imaginari.

T'hauria d'haver preguntat quina és la teva pel·lícula preferida.

Tret

Si em disparessin, fóra el que fós el lloc triat per la bala, sería de les típiques que té una mort inminent. En altres casos el ferit tindria temps per acomiadar-se dels que s'estima, o l'agonía li donaria un marge per a ser màrtir i quedar recordat en les memòries de la tristesa de tothom com al trist hereu de la bala. Jo ni seria aquest tipus d'heroi. Segurament a la meva mort no hi hauria ni sang. Un tret net, ni al cor. Un tret directe a allà on ningú posa atenció però és tan vital com per llevar-te la vida. Suposo que en aquesta ocasió em donaria el temps just per pensar en una última cosa... 

Segur que sería trista. 

No-res

Quan penso en tu em ve olor a crispetes.

Divertides, pessiguen la meva llengua la seva pell salada

i demanen ser saciades amb qualsevol cosa provinent de tu.

No hi ha motor que necessiti de la força humana

per ser portat a cap extrem,

igual que tu decideixes el meu viratge

-nord o sud- a les esquenes del vent.

Formiga que carrega la feina a sobre,

els tolls m'arriben ja als turmells

i descansa sobre el plec de la meva aixella

el fusell, l'arma, el roig destí permanent.

L'asfalt desprèn una calor intacta

de finals de maig i principis juny,

fixada pel baf que saluda als talons

quan ells s'acomiaden de la mort de tu.

Què dur no veure't un divendres,

però l'esquerre ja va un pas endavant. 

Avança fins l'alba i retorna al groc solemne, 

punt de partida i senyal amistós.

De que tota pugna és inservible

per guanyar tot calb distant i verdós.

Mentre tu busques altres llits que t'acullin;

jo em torno a voltes floresta:

M'hi planten flors grogues, rares i menudes,

però impacients per dansar al voltant del foc.

Càlid racó que no necessita mantes,

em couen els ulls i tu em bufes

quan hi entra una pestanya però m'agreujes el plor.