L'art que es va crear del teu caos

Quan el fi rampell es clava en t'avantbraç,
la dèria regalima fosca portant la vida a la intempèrie.
Meitat oxigen meitat verí,
percuta en la posteritat l'eco de ton vers empunyat per mi.

Ni raons per dur-me, ni sutures fines
tanquen més ferida que la nostra pròpia empremta
sense serifes ni embolcalls inhòspits,
he signat el meu deix entre pigues teves.

Punyal, ganivet, destral o agulla
per a servir-te de quelcom que t'injecti fermor.
Mol·lecular el compost que entra dins teu
i atòmica la bomba que creem nosaltres dos.

Sonet a l'Abril

Em refaig i de l'Abril n'ha crescut un arbre
matoll d'ençà que vam començar a jugar
a fet i a amagar entre vitralls i cel·lofans
trencada la pedra i el sac tirat pel marbre.

Em refaig i sobre l'Abril camino de puntetes
fóra ser que m'enrampés el cor
en creure'm de tu penjada en l'almívar,
suau regust de casa tot i que creuades ja les metes.

Abril, no facis veure que em refaig, maldestre.
Endu-te'n el primer ver sentiment i la primera vera mentida:
que ni jo sóc sempre arbre ni tu has de ser sempre tan clos.

No es revifa si no hi ha un bri de vida.