Quan el fi rampell es clava en t'avantbraç,
la dèria regalima fosca portant la vida a la intempèrie.
Meitat oxigen meitat verí,
percuta en la posteritat l'eco de ton vers empunyat per mi.
Ni raons per dur-me, ni sutures fines
tanquen més ferida que la nostra pròpia empremta
sense serifes ni embolcalls inhòspits,
he signat el meu deix entre pigues teves.
Punyal, ganivet, destral o agulla
per a servir-te de quelcom que t'injecti fermor.
Mol·lecular el compost que entra dins teu
i atòmica la bomba que creem nosaltres dos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario