Aquesta és l'única manera de dirigir-me a tu.

L'única manera de no sentir-me corrent cap a una direcció.

L'única manera de tancar l'aixeta i tornar a tenir aqüífers.

L'única manera de transformar els forats en cops de puny cap a la inversa.

De creure'm en un altre espai i temps.

Potser uns mesos enrere.

Potser entre uns llençols.

Ningú és més d'aqui que tu

Penso que sóc jo qui regna els silencis, però en veritat tot l'espai és ocupat pel que vam ser. Els buits s'omplen amb la teva presència i els objectes encara deixen anar l'olor dels teus ulls.

El far ara està apagat per complet,

les llumetes només fan que girar en l'abisme pel qual abans no ens feia por caure.

Però si es poguessin tocar els forats, tots tindrien el tacte de la teva pell, de les nostres cicatrius.

És com tractar de seguir veient París amb els mateixos ulls, el París que penja de les pinces de colors o que s'erigeix des de la petita torre blanca idèntica a la teva. 

Com tractar de tornar a Madrid i fer que no tenim problemes, que no teniem problemes; 

que de fet els problemes s'han quedat

i el que no tenim ara és l'un a l'altre.

El error de Hemingway

París es una fiesta.

París era una fiesta.

París ya no es una fiesta.

Ahora somos, más bien, el cadáver de una fiesta.

Todas las calles están ahora mojadas, no por la embriaguez que lo llenaba antes, sino por los llantos que nos delatan cuando los tobillos nos tiemblan (tanto que acaban provocando terremotos).

Ahora somos, más bien, el confeti pisoteado que hace eco de todo esplendor. Es el incesar de venir y verte, de seguir sorprendiéndonos al saber que vas a seguir estando ahí. 

Y de veras que sigo presa de lo que me viene y de lo que me vino, de lo que soy o dejo de ser, de si son nuevas voces o persigue el eco, 

de la fiesta que hubo en París,

de la fiesta que éramos en París,

de la fiesta

que es

París.