Penso que sóc jo qui regna els silencis, però en veritat tot l'espai és ocupat pel que vam ser. Els buits s'omplen amb la teva presència i els objectes encara deixen anar l'olor dels teus ulls.
El far ara està apagat per complet,
les llumetes només fan que girar en l'abisme pel qual abans no ens feia por caure.
Però si es poguessin tocar els forats, tots tindrien el tacte de la teva pell, de les nostres cicatrius.
És com tractar de seguir veient París amb els mateixos ulls, el París que penja de les pinces de colors o que s'erigeix des de la petita torre blanca idèntica a la teva.
Com tractar de tornar a Madrid i fer que no tenim problemes, que no teniem problemes;
que de fet els problemes s'han quedat
i el que no tenim ara és l'un a l'altre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario