La eternidad y un día

serán necesarios para que yo ya no quiera 
estar
con
tigo.
El día después de la eternidad podrás irte, si quieres, pero déjame antes vivir las siete vidas que me pertenecen
con
tigo.
O el día después de la eternidad seguiré sin dejarte ir. 
Piénsalo.
Siete vidas eternas con sus 'mañana' respectivos, y todas las mañanas conmigo, como si siete vidas no fueran suficientes, ni la eternidad, como si aún nos faltara un día. 
Un día con siete vidas;
un día eterno.

I ara que sé que ho llegiràs 
has de saber que 
l'hivern no ha sigut tan fred gràcies a tu, 
i que els meus buits no són tan fondos ni
les meves pors tan grans.

Gràcies per menjar-te els meus monstres.

Words don't come easy per explicar el que et vull explicar. T'estàs convertint en casa meva; vull dir que et veig i
és com entrar a la meva llar, 
com sentir l'escalfor d'allò conegut,
i somriure a la comoditat.
Queda't o I'll be lost.
És sentir-me jo mateixa mentre em miro a la teva cara, i és voler més.

A les noves ànimes

Sóm fruit de decisions i de camins inexplorats. A mi la sort, o el destí, m'ha portat a trobar-me. No m'he trobat jo sola ni per art de màgia, de fet si m'he trobat és perquè he topat amb gent que m'omple l'ànima. He passat a formar-me una llar entre d'altres parets que no m'eren conegudes, a dormir entre uns altres coixins els quals ara porten el meu nom cosit, m'heu brodat una teranyina de la que no en vull sortir. M'atrapeu i em doneu vida, els gustos i la passió ens caracteritza per ser uns joves amb tot un món per menjar-se i que tenen prou força com per beure's la vida d'un sol glop. Jo ara podria morir. M'heu completat, m'heu refet. Sóc algú a qui cap cova amaga entre les seves tenebres, ni cap penya-segat amb alçada vertiginosa. Ara sou llum i llar. Ara sóc qui he buscat sempre. 

Trepitjar la por passa a passa mentre la sentim cruixir sota els nostres peus i aixecar la mirada, amb aire triomfant, per veure un horitzó que mai acaba mentre les últimes espurnes de sol reflecteixen pigues de llum sobre la teva cara,
com una síndria
una platja de sorra...
com si m'assenyalessin tots els llocs on t'he fet petons.

Antes de que te vayas déjame decirte que...
...nada
mejor no digo nada...

así te quedas.

Busquem la inspiració en dies grisos i foscos. 
Busquem la companyia dels enfonsats sota terra i dels que volen per sobre els cables de llum,
de les nits i les mantes. I del el no-res.
Busquem coves per amagar-nos, humides i on tansols hi passa un vent petit, un vent fugaç.
Busquem éssers errants, per tenir algú amb qui el perdre's no sigui un problema.
Busquem cançons tristes i fondes i problemes a cada cantonada amb els que ensopegar.
I mal, busquem el martiri per tot arreu, i busquem que l'entenguin.

Per això escribim.

;

Tu mano por encima de los pantalones me estaba poniendo tan nerviosa que había perdido
el hilo de la película,
la noción del tiempo,
dos pestañas con sus respectivos deseos,
el frío de unos minutos antes
y el hambre.

Ara ja no sóc només jo. No depenc únicament de cap a on vull anar i què he de fer per anar-hi, ni de triar ni de respondre preguntes que ni jo mateixa entenc. No depenc del meu humor, ni de les meves ganes de viure, ni de tenir l’equilibri per no caure tot i que el terra no es mogui. Ara ja no sóc només jo, encara que és la vegada que més consciència tinc de mi mateixa. Mirar-se endins és una sensació que provoca pànic, tenim por del que ens envolta quan els propis monstres els portem a dins. La por a la solitud, a l’efecte de les persones en nosaltres, a les grans tempestes i maldecaps i la gran por a no ser com volem. Ens convertim en hivern cada cop que ens recorden que estem sols. Una part de mi és un autòmat mentre una altra es beu la vida d’un sol glop. Els “t’estimo” i els “perdó” esperen junt a les “gràcies” a l’andana a que arribi el proper tren a curta distància. Sovint amaguem les veritats sota les pupil·les, que em delaten al dil·latar-se cada cop que t’apropes. Sí, tu. Si ara ja no només sóc jo és perquè en part sóc una mica de tu. O de mi i de tu barrejats, com una barreja del que a mi em manca i tu em dones, de treball en equip. Les ferides hi són, ho sabem, però de fet la gràcia està en intentar posar remei i acceptar-les, amb somriures i amb valentia. Tu les meves i jo les teves, per si algun dia cal recordar que sóm millors quan estem junts. 

Per tu

Avui t'he conegut.

He entrat dins dels teus ulls i he vist allò que sols a mi em deixes veure. 

Les teves pors m'han saludat, m'has fet inventari de les teves debilitats i m'has somrigut amb cada centímetre de pell.

Les meves reaccions a tu són fruit del que em dones; 

la pell de gallina,

els peus freds,

i els meus estats d'abstinència quan et separes de mi.

Y las heridas las vamos escondiendo una a una para que no nos amarguen la existencia 

pero apagarlas no es curarlas,

apagar es detener para que vuelvan a encenderse y que el dolor reviva como una llama incandescente.

Mis heridas las apagaron los besos húmedos y los ojos ciegos porque no puedo permitir que alguien me arrebate la decisión de sentir el dolor o no.

Hasta ahora he estado inerte.

Bienvenido pues.

La verdad es que
me estoy quedando al borde del acantilado.
Pero es un acantilado al que nos gusta asomarnos y al que
(a pesar de la altura)
no sería tan doloroso caer si durante la bajada 
me desconcentraras.

Quizás sea genética también, y que no pueda sonreír más tiempo del que no puedo mentirme a mí misma sin notar que estoy haciendo el gilipollas.

Cold

Oscuras golondrinas id para vuestro nido que el frío acecha y por el cielo no llueven mantas.

Incluso tratando de odiarte estoy volviendo hacia ti. Como los talones, que siempre andan en la dirección opuesta a la que miran, intento pisar firme aun sabiendo que no es allí donde deseo ir. Pobres e indefensos los talones, sacrificados siempre llevando todo nuestro peso, para que, al fin y al cabo, no puedan nunca decidir.