Nines amb vestits que no s'enlairen al girar

La gelor li tensava el cutis
i les arestes les tenia més clares
pel tacte i pel desgast.
Si volgués fer un giravolt
la seva faldilla no s'aixecaria
ni els seus cabells,
que en gronxar-se,
farien d'espill als estaquirots.
Trista nina
erecte sota vent i pluja,
ni els torbs més enfurismats
havien gosat tombar-la.
Regna l'Apolo
i combat en guerra per Bagdad,
de pòmuls fixes roents sota el sol:
simula una rialla
(amb carona d'empaigadora)
que conjuga
(amb uns ulls mig closos)
la forma verbal
que li pugui sortir de la boca
per a dir:
"Ei, valent,
fes-me una foto
i diga-li que,
quan riu,
quedes tan gelat com jo ara i sempre".

Palíndrom

tramaran anar a mart
i jo restaré tan quieta com qui diu
rajar, rallar, rapar, refer
per volta i circular
dret i revés
capicua
pep pip pop
tu
l'amant de la perruca
i el millor restaurant gallec

m'agrada
que avançar i mirar enrere
tingui la mateixa perspectiva
que recular
i projectar endavant

Litúrgia

Dins dels quatre angles era vespre de litúrgia.
Prova fefaent de la meva creença:
en déus de bressol, de capçal i de genolls
havia clavat tota plegària insuficient
per a demanar no sortir-ne mai
de la teva voràgine de mostres d'afecte.

Avui d'allà encara em sento part.
Bategant, brunzits sincrònics desperten
bonics saraus i festes de l'antigor.
Amb fam voraç ara de veure't,
resta l'onada com a columna vertebral
amb missatge de:
m'eriço si em toques - haurem d'anar alerta-
quan matino ben d'hora no és cap abandó.

El vol de l'oreneta

Defora la voràgine noto un nus en el meu pit.
M'atures amb la teva mà calenta
i m'estires l'ala per a que dormi vora el teu bec.
M'acluco i faig niu en ta galta porpra,
que ja rosada en va ser ahir,
de nin palès en sa menuda riallada
com ara que m'omples la boca d'alè.
Prenc embranzida quan soltes les paraules
que feien el manyoc de nusos al meu pit,
amb la mà calenta pentines les plomes
i amb la mà suada m'acaricies el pèl.
No sols la teva espècie és tan pròpia de tu,
els noms mutants,
les noves series,
i l'amor s'exhuma quan el vol s'enlaira
però sort del meu far que m'aguaita el camí.

Paral·lel

Ara respiro.

M'he descordat l'últim botó de la camisa i el coll -ara que està més ample- té prouta mobilitat com per girar-se i fingir que no t'estic mirant com marxes. M'aturo al pas de zebra rere un vermell que sentencia qualsevol resposta.

No.

Ni ara ni mai.

Ni tansols un vent m'empenta a sortir de la zona de comfort.

Clavo els peus a terra i acluco els ulls. Segello tan fort les parpelles que se m'entrecreuen les pestanyes i en fan trenes i nusos i arrels a qualsevol lloc fora d'allà. M'hi recreo en el petit pensament que em pertorba la retina:

allà on dormim deixem una part de nosaltres.

Selva

Dins dels seus ulls

es podien trobar 

totes les espècies del món. 

Fitar, concentrat, per la nineta 

era contemplar la Selva 

que s'hi tenia dormint.

Era tan dòcil 

com quan l'anyell s'esmuny 

i s'escola per un forat tan xic

que arroenta tot l'entorn amb el seu pèl. 

D'altres era feréstega i tan salvatge 

com qualsevol fera al tròpic i en dejú. 

La seva Selva ocular,

-fins i tot a voltes planta-,

havia desencadenat una brau estampida

i ara en xisclaven les arrels trepitjades

pels seus animals tornats fantasmes

i pels anhels tornats a la vida.

Compro flors

L'O oberta tirant cap a A embafa el meu timpà i el llepa,
melodia àtona, silent, em recorre un calfred ara que t'escolto.
Crisantems de cantonada entre xiscles,
el teu carrer em porta a casa i, de passada, compro flors.

Miops

En els teus ulls encara hi queda una pestanya encallada,
fins i tot quan l'empenys amb el vent de les parpelles,
-que prova de bufar tan fort com ahir-
i fins i tot quan et rasques tan fort
que rius i plores a parts iguals i a parts senceres,
com de sencera estava jo abans de tu.
Xarrup incesant del combinat amb llimona,
a la taula hi queda el líquid suat
i a la gola el regust d'això tan teu,
tan d'estiu i no pas de l'hivern que s'acluca,
nina,
el ventall dels llençols en moure't tu a sota,
que desperta la pestanya i reposa al teu ull
on espera la màgia i a que m'adormi,
encallada a la vida i penjant de tu.

Bàrba(r)

T'afaites,
-sembla que a cada ganivetada em vulguis llevar la vida-
el cap, el pit, les cuixes:
va ser l'any de morir a cada barba.

M'aixopluc
-matèria inexacta i meravella genètica-
de tota quincalla com reflex del cap,
-metall-
en sonen tons greus.

Molsa a les cavitats,
les pells nues sempre queden més resguardades
-sobretot tu i sobretot del fred-
metabolismes accelerats
i dracs de pell dura:
-tremolor.

Molsa

No et sé ja
destriar la teva pell
de la meva mancança d'afecte.

No et sé encara
prou lluny com per resisitir
a defallir per alè i per esma.

No et sé prou
del que voldría llepar
i adherir coneixements forts de tu.

Ni et sé -ni sabré mai-
en veu que no tremoli
en mans no fortes
ni en peus freds gairebé congelats.

Com la molsa recobrint les roques,
en tardor demanes el meu aixopluc.

Matí de dissabte

Lascivament, interromps el càlid regust d'un matí de dissabte.
Encara l'enyor, de les comptades parcel·les de nit fugissera, caduca a l'ull fent-lo tancar suaument.
Hi ets i em despertes, però segueixo endormiscada pessigant puntes de somni, per a reconstruir -posteriorment- una escassa ombra ilusòria que enganyi de nou als sentits.
No es mor mai com vaig morir jo i vaig caure entre els dos matalassos aterrats vora tu.
Entre el fet de parlar i veure'ns més enllà de la cantonada estiuenca.
Entre el gat, el gos, i la fauna que tremola quan dormim.
Entre el grinyol de les molles i el miol de la fera.
Entre tancar de nou l'ull i tenir un somni florint.

Elles competeixen

Una filera de formigues
es disputa l'arribada a la meta,
t'ho observes.
Tretze diminuts punts
competeixen
per el ser el primer en caure
i lliurar-se de l'avantbraç,
per sempre.
Ho ressegueixes amb el dit.
Ja no
sobresurt com les primeres setmanes,
ni es podria llegir,
però ara
és suau
i t'ho observes.
Gairebé s'ofeguen
pel plec
que condemna
els últims sospirs
dels últims esforços.
Però vives,
mantenen el groc tan ferm
com si la seva feina
fos seguir
competint
sempre.

Mi Tu Mixtape

No quedan -ni valen- maderas ya para hacer hogueras.
Al fin la astilla huye con el mudar de la piel,
serpiente dormida bajo los cuellos hinchados.

Resbala su suerte en mi nuca doblada
que cambia reptil por brazo fuerte.
Hilando versiones y versos en orden
triangular de amor, en ti, mirada verde.

Trazamos vías que plantan la urbana
circulación sanguínea de los viajes hacia mi
tu mixtape traza puentes
y yo trato de que vengan
inviernos sin frío pero azules añil.

Qué hizo por ella cuando la encontró

Dormitaba entre la espalda sigilosamente arqueada y la pared anunciadamente erecta. -Si sigues acariciando tu dedo con mi espalda vas a hacer que me duerma. -Querrás decir mi dedo por tu espalda. -No. Los ojos, que antes habían conformado su hábitat, ahora eran pantallas reflectoras de todo lo negro que albergaba el cosmos somnífero. El yo más interior de ella. Los espasmos de volver a Reykjavik. -Sigues teniendo las pupilas dilatadas. -Son para verte mejor. Seguramente en cada parpadeo se moría un poco más hasta bajar todos los peldaños. -No suena divertido morir. -No estoy durmiendo, sigo despierta. -Me gustas. Le da la espalda. Dormir con conocidos es tan extraño como dormir con extraños, a no ser que todo tu cuerpo se adape de manera ergonómica a cualquier superficie suya. Mano deslizándose para residir en nuca. Pierna ladeada para descansar en muslo. Cabeza silente para fundir en pecho. -Menos mal que hizo algo por ella cuando la encontró. -Puedes dormir que esta vez no me iré.

Ponerse una peluca no es ser ella

Yo una vez me puse una peluca rosa y hice de ella. Era difícil aparentar estar tan triste. A su lado, el gran Bill llevaba una camiseta amarilla, cómo no:

- Tienes que poner los labios de modo que parezca que quieres seducirle. - Miró por el visor de la cámara. - No. Tampoco quieras comerte el micro. Sólo un poco sensual. Llevas los labios pintados, que se note. ¿Notas como te pesan los labios por el carmín?, pues entreábrelos un poco; así. Lo justo para que se te vean los dientes.

Me estaba leyendo algo sobre guardar una foto y besarla y sentir amargura no por el gesto sino por el sabor de algo guardado tanto tiempo. Debe saber amargo, el polvo. Y debe saber amargo, luego, tragarlo todo con la mota de polvo encallada en medio la laringe.

- Cuando cantes intenta seguir pareciendo que quieres seducirle. Es muy fácil. Le miras, entreabres la boca, apartas la mirada, mueca triste y mirada a cámara. - Empezaba a querer salir de ahí y la peluca estaba creando un microclima en mi nuca que se mezclaba con el sudor provocado por los focos. - Volvamos a primera, esta debería ser la última.

No creo que todos tengamos adoptado el mismo sentido de la palabra hogar. Vivo en dos lugares distintos y no puedo considerar, aún, que uno sea tan hogar como el otro. Otras veces me siento tan en casa que asusta darse cuenta que solo se ha pisado ese suelo una vez.

- La letra dice que te sientes sola, así que es una insinuación para que él se acerque a ti. ¿Lo has entendido? Si no ve que le estás cantando a él se irá con la primera que le pase por delante. - Besar una foto es triste, crear hogares también. Estar triste. Ligar. Puedes hacerlo. - Debes entenderlo porque tu personaje tiene que generar empatía y ternura al espectador. Justo en el límite entre querer ligar porque estás sola y necesitar compañía porque estás triste. Él es un hombre mayor, nos juega a favor que nadie va a pensar en sexo.

Terminé haciendo la escena bien. Era difícil aparentar estar tan triste pero ayudó pensar que hay gente que traga polvo por besar fotos en vez de personas. Y personas que buscan hogares en el próximo sitio al que irán. Lo de la canción fue más fácil, era una letra simple y bastante agradable musicalmente. Quizás el hombre se acabó enamorando de mi de verdad y no me extrañaría, le había insinuado demasiado rato como para que no creyera que tenía parte de razón. 

Algú a qui li portaries postals

Els gos devia bordar quan va sortir i va girar el cap per últim cop. Diria que ni vas mirar enrere. El cabell et va fer un revolt que semblava que en aquell gest es contingués tot un huracà de malestar, inèrcies, forces contràries i un bon grapat de sospirs aguantats entre respiracions. La fatiga del migdia es tallava al compàs del ventilador, que sobre els caps provava de cohesionar la respiració amb la seva voraç fam d'aconseguir-les totes.

Hi va haver un petit moment de sincronia. L'hèlix s'havia fusionat amb el so electrònic de la música que t'havia robat del teu sobri espai. Des de les viseres grogues, el verd que portava a sobre -i el verd que sobrepassava el balcó-, contrastaven gairebé tant com els punts mig ataronjats mig groguencs que actuaven com fars enmig tanta blavor calmada. Conformàvem el pla més simètric. Et vas apropar tan sigilós com una gasela. Tot i que semblàvem al vell mig de l'ós, el gos buscava les pessigolles al gat i el gat al final es va tornar a amansir i es dormia a la falda com qui no volgués la cosa.

De tant en tant es despertava pel soroll del ventilador però tornava a agafar la son quan premia tant fort els ulls que li era fàcil recordar qualsevol so que se li assemblés. Una base electrònica, un batec de cor, una respiració entretallada mentre pujo al seient de la teva moto.

L'últim cop que t'escric

La cremor a l’estómac no deixava fer la digestió del menú que ens havíem dinat en aquell restaurant vora el port. Tampoc ajudava la incertesa de la teva resposta. El teu nom venia a cada cop de puny als budells que provocava qualsevol cap lluent al sol. Després, la calma. Com cada dia, jo era a la platja esperant l’estiu que no arribava mai. Entre sal i sorra, el meu cos procurava mantenir la postura correcta per a quan arribéssis, si es que arribaves, de la mà de l’estiu o amb la inhòspita possibilitat de venir-me tu a buscar. T’esperava en el límit que separava la sorra del cel, horitzó punxant i cinturó verd de muntanyes, perfilaven tant les meves arrels com tot el contorn de l’illa.  

Des d’aquí veig els turistes, les seves pells criden l’atenció. També demanen a crits uns quants pots de crema solar, em recorden que he dinat molt bé i que encara tinc la panxa plena. Un altre cop a l’estómac: he decidit enviar-te el missatge. Segurament no rebré resposta, i serà aleshores la resposta més temuda. La incertesa retorna de nou quan em veig de tu tan captiva: segueixo al llit però tu fa hores que t’has llevat. Ha arribat l’Agost i a mi m’ha enxampat en un hivern interior. Aquest és l’últim cop que t’escric.

Brot

El meu clatell feia una arruga de tant aguantar la mirada al celobert. Simbiòsi entre esquena i cap, feia unes hores era el lloc on havies col·locat la mandíbula. La teva barba em rascava però el caliu del baf groguenc per tanta cervesa encisava i a la vegada adormia cada cop més. Aquest cop sí.

Mentre fixava la mirada i creia morir per segons, els batecs de foc que cremaven acompassadament els núvols em despertaven de tot engany auditiu. Ara vermell, encara cremo de ràbia; ara groc, falsa amigor despullada de tu; ara blau, enganyes als nostres ulls; i clausura el verd: l'standby.

Ets un brot que de tant en tant em fas brollar com font i crèixer com arrel, però d'altres em mates com planta d'interior incialment ja morta. Seguim colp a colp al compàs d'aquells trets que em feien pensar com de lluny et trobes de vegades, tan lluny com proper de camí a casa. Tan lluny com voler creuar una línia recta entre el teu tatuatge de l'aixella i la meva piga al pit. Tan lluny com sento les teves paraules en boca de qui mai serà per mi amiga. Tan lluny com qui espera resposta i la té tan prop que a l'abast de la mà li torna a venir aquella olor calenta a maduixa...

La meitat de les nits sempre són compartides amb tu.

Todos los hombres teneis el mismo nombre

Voy a lavarme el pelo para quitarme a ese hombre de la cabeza.

Creo que ya tuvimos esta conversación, me dijo.

Pero la verdad es que había hablado tanto de él que hacía tiempo que no tenía la boca tan llena de nada y era posible cualquier recuerdo fabricado post-mortem.

Que hace un lugar como este en una chica como tú, me decía él cada vez que le enseñaba el rincón donde crecía la hiedra, segundos después de que yo le especificara que la hiedra es como todos nosotros; aprovecha cada rincón para esparcirse.

Me compré el mejor champú del supermercado, el más caro. Froté hasta que empezaron a dolerme los dedos y después no recuerdo nada más. Decía que ya habíamos tenido esa conversación antes, que la ubicaba en el cajón de los recuerdos verdes un tanto azulados, y que siempre acababa del mismo modo: con un tijeretazo y cuatro dedos menos de pelo. 

Luego siempre recibía piropos sobre mi pelo corto y me recomendaban que no volviera a dejármelo largo, que no volviera a aposentar ni una mínima esperanza en él, que no volviera a su casa a beberme ni una Coca-Cola más y que sobretodo, por encima de cualquier consejo, no volviera a ser la hiedra que crecía entre la cama y el hueco del escritorio, allí donde iban a parar todos los cojines, mantas, y prendas de ropa interior.

Me lavaba el pelo tantas veces que lavarme el pelo me hacía recordar que tenía que quitarme a ese hombre de la cabeza.

L'exhaust

La cadena de la bicicleta em fuetejava el turmell a cada passa que m'entrebancava. La cama dreta estava ja plena de marques i de incidents evidències de que jo no era la millor ciclista de la ciutat. Potser l'enterbolat de camades eren fruit d'algunes nits seguides de desgast. Festiu i sexual, dansa i ginebra. D'evitar obstacles n'havia quedat plena. Cossos en totes direccions i carrils bici freqüentats per inmòbils vehicles, la platja no sonava harmònica sino en un sostingut de vent repicant contra l'Hotel W. Mai m'havia sentit tan lliure. El pany sona a la meva butxaca i les finestres les obro al meu antull. Ascensor, porticons, matalàs al terra i aquest hidràulic, el gat miola i trontolla la persiana pel vent. S'ha de netejar però és la nostra merda. Era el tercer cop que agafava una bici.

Pip

Pip y yo necesitábamos tiempo para definirnos a nosotras mismas, para elaborar una teoría sobre quiénes éramos y ponerle música. Pero con Pip nunca podía hacerse nada. Pip era tan imprevisible como tender una sábana con solo una pinza y pretender que siguiera allí la mañana después. Las pinzas que agarraban a Pip eran tan débiles que apenas sujetaban nada. Lo único que sujetaba a Pip era verme con esa peluca. Aunque odiaba el color rosa y el olor a plástico sintético, me daba un aire a Nastassja Kinski en París, Texas. Me ponía delante del espejo de encima la cómoda -el de justo delante de la cama- a insinuarme y a mirar a través de él cómo Pip se excitaba desde su lado izquierdo. Me creía en el mismo peep-show que ella y como si Pip fuera Travis, la mirada a través del cristal terminaba siempre por partirme el corazón. Veo que Pip está quitándose la camisa, y me muero. Veo que la cortina se mueve y entra aire, y me muero. Veo que estoy apretando un pezón, y me muero. Pero otras muchas noches Pip no volvía a casa. La esperaba a medias siempre. Con un tobillo dentro de la bañera y el otro pie fuera, siempre medio desnuda por si tenia que salir corriendo a abrirle la puerta o por si llamaban con cualquier noticia de Pip o de su muerte. Pip era la típica chica de la que te enamoras y luego se muere. Era la típica chica que ves que va a morir de un momento a otro y quieres ponerle tu las baldosas bajo los pies para asegurarte que no va a tropezarse y va a abrirse la cabeza contra el bordillo; o que quieres pasearla sobre una nube para que nada malo ni mundano la alcance. El problema de mi relación con Pip era que ella sabía que viajaba siempre en esa nube y que lo más mundano y malo que la podía alcanzar era yo. La vi, bajo la luz, con una pistola y supe, sin tener que mirármelas, que yo tenía las manos vacías. 

El camí més llarg després de la nit més curta

El regal tenia una forma que el delatava. Era com sospitar el groc allà al fons però que la seva olor no te'n deixés cap dubte. Tremolava com una tija flonja; intentant sostenir el calze per a que no vessés tot el que tenia al cap, flor destinada a ser ram i estams fatigats d'escampar el pol·len, de pètals n'havia quedat nua d'ençà el joc de treure-me'n per endevinar el destí. 

Encara tremolo. Sospito que a cada braç que em recull em quedaré penjada per l'ham i és a la vegada la proesa de deixar crèixer l'estrany, que desborda, que s'escola a aquell vell meu aqüífer del que ningú n'ha sortit ben parat per a ser embrió de qualsevol cosa incerta, com que tu i jo som altres.

Podríem haver parat de caminar en algun moment però el motor demanava seguir donant corda a l'engranatge de les nostres idees i guions per a tenir el cap ocupat en altres coses. Segurament, a cada aturada que fèiem per a refer el carrer posàvem una nova parada de la línia groga del metro. I, segurament, a cada passa, posàvem un graó més sota els meus peus per a que em fos més fàcil l'abast del teu front. 

Tampoc era casualitat la teva samarreta.

Nult

El teu clatell em diu que vingui
però el teu gest es contradiu.
Ni tampoc m'estima la teva mirada
que cau i regalima com sang fora de vena.

A la intempèrie et refredes,
només al cau mantens l'escalfor
com el fumeig de la tassa que gairebé vessa
com de vessants tinc els ulls de por i de plor.

Malatís el color de la pròpia incertesa
de venir o marxar essent jo aquí.
La pròpia imatge de la fulla perenne,
en arbre que muda i de tronc socarrí.

Els anys estripats em caben al puny
amb què faig força per planejar,
-a quarts d'una de la nit-
el revifar de tot el que a la vegada em mata.

Dona estrangera

Vam decidir deixar una lleugera distància entre nosaltres i el cos que anava arrossegant-se uns metres endavant. M'havies dit que et podies moure pels carrers subterranis orientan-te tan bé com per fora, que no era tan difícil com semblava. Ell va provar-ho i el vam perdre de vista. Compartíem un kebab i era el primer cop que nevava mentre jo era al carrer i em va fer tanta il·lusió que dibuixava als vidres dels cotxes paraules que ningú entendria, tret que fossin estrangers com jo. 

Semblàvem els protagonistes de Victoria pels carrers de Berlín. Suposo que per això m'agrada tan la pel·lícula. Tothom diu que està sobrevalorada. No va tornar a nevar a Polònia però jo continuo estrangera a tot arreu.

De quan estimava

Sembla que faci ben poc que creuàvem la plaça, ja sense font. I veig la foto i penso que aquell dia, just després, vas veure'm. Fora de les teves muralles i fora del meu quart pis. I que ja no trucarem mai per reservar amb l'hora justa ni ens saltarem els àpats per follar. No tinc pressa en tancar finestres, ni hi ha parets grogues que adjuquin morts o paràlisis de petites inquietuds tornades dèries. No penso res més enllà de que estic millor sense tu, però fas un niu i de tant en tant col·loques el teu bec per alimentar la cria. El teu verd s'ha tornat bosc profund. Ara m'escolo pel teu pou i tansols hi trobo branques on quedar penjada. Faig força i no caic. Mai caic i, de fet, sempre m'alço. Però a la meva retina hi queda l'eco de mi caient pel teu pou. 

Poques vegades goso escoltar la música que vares ensenyar-me tu. Tampoc m'atreveixo a agafar una bici. Teníem tantes ganes que ens vam cruspir la vida a crits, i si obríem la boca -a més a més- era per badallar-nos. Avorrits del cicle i de l'estima latent, enyorem qui ens digui que sóm el món resumit en un cos, en un tacte, en una cicatriu que creua tantes carreteres com pistes d'avions per les que aterrar. 

Sempre m'havia aterrat veure'm tan lligada a la teva espera.

L'abric groc

De la mateixa manera que agafaves l'aire filtrat per omplir-te els pulmons de fum, anaves deixant sortir mica en mica la vida. Anava caient la cendra que, del taronja més incandescent, anava a morir al gris inhòspit de la ciutat per a retornar a la flama -del que ja no cremava però sí generava coïssor-. Als ulls, per haver-te mirat tan fixament sempre. 

Ens havíem limitat a groguejar entre l'impàs de les tres i les quatre de la matinada. I no perquè s'acostés l'hora del sol deixàvem de brillar menys en la foscor. Tan incandescents com la cendra i tan cremants com els ulls, art i companyia van venir per a treure'ns del status quo de la tristesa, potser per malgast de cap, o bé per malgast de cor. 

Tanquem el vent, que s'escapa. 

Ja no ens calen més fugides.

Dreçera al moll i tot recte pel camí més llarg.

Fa massa calor per portar l'abric groc.

El mar dins dels ulls

En Hao-Hao no vindrà. La Vicky està únicament il·luminada per una llum groga que ressalta la seva pell i la samarreta vermella que no s'ha tret en tota la pel·lícula. S'estira al sofà i encara està més guapa. Agafa el got del terra i quan se'l porta als llavis els gels li repiquen les dents. El gest que fa és divertit. Segueix estant bonica. La llum groga es barreja amb el blau del televisor i li pinta unes ones verdes a la cara. Però és un verd d'aquells que estan tant entre la frontera entre el blau i el verd que sembla el mar. I el mar se li cola en la mirada quan assumeix la idea de que en Hao-Hao no vindrà. La Vicky cau tan ofegada que dels ulls li creixen dos rius (i sembla que de cada porus de la seva pell n'hagi de sortir un afluent, tot per acabar-la deixant tan seca com una fulla al novembre). De fet, segurament era novembre, per tal i com estaven els carrers i els vidres entel·lats. Feia algunes setmanes que no havía fet l'amor i de les poques coses que recordava era que havía tingut la sensació de que ell era com l'home de les neus. Que desapareixería quan el sol es pongués.

La Corba

Em descobreixo una mica més quan et miro.

Em tremola la cama però justifico que sempre ho faig, que no és que estigui nerviosa. Tot i que en veritat m'he mossegat ja tres cops la llengua.

Amb una mica de sang a la boca el gust del cafè encara és més amarg.

Em perdo en la corba del teu ull esquerre que s'ha forçat per esbrinar si era jo. Ho sóc i creues la plaça.

No em queden cigarretes i no sé si t'hauré de convidar a una.

T'ho hauria d'haver preguntat.

Arribes i les orelles em fan el buit i intento llegir-te els llavis però la barba no em deixa veure't bé.

No te la treguis.

Encara em costa acostumar-me al teu deix. Hauria d'haver tingut un amic imaginari.

T'hauria d'haver preguntat quina és la teva pel·lícula preferida.

Tret

Si em disparessin, fóra el que fós el lloc triat per la bala, sería de les típiques que té una mort inminent. En altres casos el ferit tindria temps per acomiadar-se dels que s'estima, o l'agonía li donaria un marge per a ser màrtir i quedar recordat en les memòries de la tristesa de tothom com al trist hereu de la bala. Jo ni seria aquest tipus d'heroi. Segurament a la meva mort no hi hauria ni sang. Un tret net, ni al cor. Un tret directe a allà on ningú posa atenció però és tan vital com per llevar-te la vida. Suposo que en aquesta ocasió em donaria el temps just per pensar en una última cosa... 

Segur que sería trista. 

No-res

Quan penso en tu em ve olor a crispetes.

Divertides, pessiguen la meva llengua la seva pell salada

i demanen ser saciades amb qualsevol cosa provinent de tu.

No hi ha motor que necessiti de la força humana

per ser portat a cap extrem,

igual que tu decideixes el meu viratge

-nord o sud- a les esquenes del vent.

Formiga que carrega la feina a sobre,

els tolls m'arriben ja als turmells

i descansa sobre el plec de la meva aixella

el fusell, l'arma, el roig destí permanent.

L'asfalt desprèn una calor intacta

de finals de maig i principis juny,

fixada pel baf que saluda als talons

quan ells s'acomiaden de la mort de tu.

Què dur no veure't un divendres,

però l'esquerre ja va un pas endavant. 

Avança fins l'alba i retorna al groc solemne, 

punt de partida i senyal amistós.

De que tota pugna és inservible

per guanyar tot calb distant i verdós.

Mentre tu busques altres llits que t'acullin;

jo em torno a voltes floresta:

M'hi planten flors grogues, rares i menudes,

però impacients per dansar al voltant del foc.

Càlid racó que no necessita mantes,

em couen els ulls i tu em bufes

quan hi entra una pestanya però m'agreujes el plor.

Nafres

Fa dies que t'arrossego.
Els peus balbs cremen i embotits,
traslladen el batec del meu cor a la nafra.

U o 1

La pell li donava la volta i es feia un abric a la intempèrie tot mostrant l'ullal desafiant que no entonava prou més que unes fricatives esses sonores que feien ressò dins el meu timpà. Aleshores tenia la mà calenta i amb gust de maduixa i voltava pel quart de segle amb pantalons de xandall foradats. No tenia remei. Ni escapatòria en calendaris assenyalats com cada vegada que havia estat la última. 

Com un lleó m'havies llençat a la palestra i des del galliner observaves com era tan inminent que m'acabéssin tombant el polze com que jo acabaria morint per la meva pròpia inhabilitat de gestionar-(me).

Ens va ploure però no ens va importar

El taronja era tan aspre que mai m'havia fet del tot el pes,
encara que per contra, n'havia estat sempre envoltada.
Fals caliu que entonava melodies amargues,
de barrejes entre groc i vermell en surt el to adequat.

L'altre dia vaig veure un taronja bonic
que neixía dels fanals rebotats al terra,
on els aiguats havien abocat tota esperança
i tansols amb llums es deia que no calia marxar d'allà.

Contrapicat d'asfalt i gota, a uns metres,
ens aixugàvem de la pluja i dels petons mullats.
Maria Antonieta rebujta tota mena d'espectres
que no siguin records de diumenge, al sac.

Lletraferit, -ida.

L'exponent adjectiu de te mirada fosca
era tan fàcil de conjugar
com un verb en primera persona múltiple
dins d'un sac i amb mà destra per l'engany.

Es diu del ferit per lletres
que és l'amant de conrear mots
i que cus amb sintagmes el que havia de ser
qualsevol mena de sentiment trencat-reparat-o-màxim.

L'adjectiu suma en mi
la característica irrefrenable a salvar-me
per paraula o enginy malabar
de sons que venen a dir-te que vull.

A
totes les coses per les que és per mi,
a
totes les coses per les que et vull.
A
tu.

L'art que es va crear del teu caos

Quan el fi rampell es clava en t'avantbraç,
la dèria regalima fosca portant la vida a la intempèrie.
Meitat oxigen meitat verí,
percuta en la posteritat l'eco de ton vers empunyat per mi.

Ni raons per dur-me, ni sutures fines
tanquen més ferida que la nostra pròpia empremta
sense serifes ni embolcalls inhòspits,
he signat el meu deix entre pigues teves.

Punyal, ganivet, destral o agulla
per a servir-te de quelcom que t'injecti fermor.
Mol·lecular el compost que entra dins teu
i atòmica la bomba que creem nosaltres dos.

Sonet a l'Abril

Em refaig i de l'Abril n'ha crescut un arbre
matoll d'ençà que vam començar a jugar
a fet i a amagar entre vitralls i cel·lofans
trencada la pedra i el sac tirat pel marbre.

Em refaig i sobre l'Abril camino de puntetes
fóra ser que m'enrampés el cor
en creure'm de tu penjada en l'almívar,
suau regust de casa tot i que creuades ja les metes.

Abril, no facis veure que em refaig, maldestre.
Endu-te'n el primer ver sentiment i la primera vera mentida:
que ni jo sóc sempre arbre ni tu has de ser sempre tan clos.

No es revifa si no hi ha un bri de vida.

El síndrome de l'aplec

Només quan t'adones que no hi pots posar els peus en un terra ple de sabates penses que potser no és necessari omplir tots els buits. Segurament sigui més fàcil caminar per una habitació ben endreçada, amb taules netes i armaris sense portes que repiquen al tancar. No sé si és per ànima creadora i esma d'aixopluc, que tendeixo a recollir cada objecte estúpid, cada paper estripat, cada pista que indiqui que tinc la vida plena de coses. Però les parets llises no espanten a qui busca pau en comptes de cova, a qui pensa i decideix en comptes de deixar-se endur per rampells succedanis de sentiments punxaguts. 

El caliu no el fa l'absència del blanc nítid, ni les mil i una reverberacions dels ecos del que he anat fent. De vegades cal llençar el que sobra, buidar d'excessos, fer les àtones sense estridències i respirar, no fos cas que em quedi morta. 

Tinc un test en el que hi viu -tot i la incoherència- una planta artificial. D'aparença intacta i autònoma, ni el reg ni els insectes la fan malbé. És companya perfecta per als mims, totes dues sabem que cap necessita res de l'altra. Mims similars als del cactus que li fa de veí. Tots tres sabem que no tenim res a oferir. 

Obrir la finestra és com obrir-se les venes. Entrarà l'aire i farà un buit. Pots arriscar-te a quedar-te exposat, de la mateixa manera que la circulació de la sang tindrà coàguls. Petits entrebancs d'energia renovada, salts migratoris de coses que venen i coses que van. Entrarà l'oxigen i sortirà el diòxid de carboni per a reviure tota planta, d'interior, artificial o humana.

Sempre he pensat que si fos una planta, seria un cactus. 

Why are you at a party if you're sad?

Vols portar el timó de la mitja rialla
que genera en ma façana
cada acudit que escups
entre laments per no ser politicament correcte.

I en passar el vel de la confiança,
la rialla creix i es fa ampla
fent-se niu entre pulmons i artèries
a la vegada que restes brillant.

I aleshores no queden surant
motius per sa àrdua tristesa.
Em trobo en un atzucac de mirades àvides
on només hi ha opció a avanç.


There's always someone sadder than you.

Els moods de la meva playlist

-Summer Noon, Tweedy - El gust de sal de la platja.

-Hero, Family of the Year - Un núvol de sucre.

-Sunday Morning, The Velvet Underground - L'esmorzar al llit.

-Pale Blue Eyes, The Velvet Underground - Uns llençols nets.

-Dance Yrself Clean, LCD Soundsystem - Ballar petant-ho molt fort.
-Blow Up, Kid Francescoli - Un secret de tres colors: blau, groc i vermell.
-Dancing Anymore, Is Tropical - Ballar amb els ulls tancats.
-La Revolución Sexual, La Casa Azul - Divendres nit quan estàs a punt de sortir de casa.
-Breaker, Deerhunter - Combinar groc i rosa i sortir al carrer igualment.
-Christmas Will Break Your Heart, LCD Soundsystem - Primer dia de classe després de Nadal.
-Sharing Wine (A Summer Tale), Joana Serrat - És per a mi.
-Nobody really cares if you don't go to the party, Courtney Barnett - Magnum de xocolata.
-Fruta Prohibida, Nacho Umbert - Cafè amb llet mentre els altres comencen amb les birres.
-The Night You Can't Remember, The Magnetic Fields - Un diumenge de sol però tu a casa.
-Autobús Buit, Nico Roig - Un nen amb sabates noves.
-L'últim Cercle Polar, Maria Coma - Un tè verd amb menta.
-Luz Artificial, Nacho Umbert - Tarkovski a les 02:23.
-Nocturne Op.9 Nº2, Fréderic Chopin - Libèl·lula.
-Berlin, Maria Coma - Totalment cosa de dijous.
-Carpet Crawlers, Mark Kozelek - Roadmovie de tapar-se amb manta.
-Pequeño Vals Vienés, Sílvia Pérez Cruz - La sang regalimant.
-Time to Pretend, MGMT - L'Apolo.
-Waiting (PAL Remix), Alice Bonman, PAL - Els Pfefferman.
-Learning, Perfume Genius - Notes de colors.
-Feed Your Head, Paul Kalkbrenner - Varsòvia.
-Utah in Pictures, Cut your hair - Tinc una amiga al Japó.
-Too Bright, Perfume Genius - Fer feina amb els auriculars i gent al costat.
-Sky and Sand, Paul Kalkbrennen - Quan et milloren el dia.
-Gibraltar, Beirut - Queden pocs mesos per l'estiu.
-I Should Live in Salt, The National - Diumenge tarda, infusió i l'espelma.
-It's hard to get around the wind, Alex Turner - Hi ha gent més trista que tu.
-Your Fine Petting Duck, Devendra Banhart - Tant de bo conèixer un dia l'amor de la teva vida en un bar.
-Prayer For The Paranoid, Mojave 3 - Esculpir en el tiempo.
-Amb tot, El Petit de Cal Eril - El groc és àcid.
-Mirall, Maria Rodés - Aprendre a tocar un instrument.
-Living Life, Eels - La nou marcada.
-Los Amantes del Puente, Tulsa - Els ponts de París són una merda.
-I Wonder, Rodríguez - Vestits dels 50.
-Antídoto, Xoel López - Caloret.
-Terra de Blat, Ferran Palau - Cotó fluix.
-Oda al Amor Efímero, Tulsa - Ser un exiliat romàntic és una metàfora.
-A New Error, Moderat - Voler ballar-la amb els amics.
-Hymn For The Weekend, Coldplay - No tinc parella per anar de vacances en grup.
-Sabotatge, Manel - Que t'ho tirin tot per terra.
-Tug of War, Joana Serrat - Anar sola a un concert.
-Cert clar i breu, Mishima - Que t'estiguin poemes.
-Patagonia, Xoel López - Marxem a Islàndia.
-La Mel i el Rusc, Ferran Palau - Pobles d'interior ens els que pots anar a comprar el pa amb bici.
-Lonely Heart Reverb, Joana Serrat - A la tercera va la vençuda.
-Ay, Tulsa - Un jardí ple de flors.
-Cross the Verge, Joana Serrat - Fa un any que sé anar en bici.
-Un tros de fang, Mishima - Tots som elements, aigua i terra fan fang.
-Flightless Bird, American Mouth, Iron & Wine - Les nits de la meva vida.

Neguits nocturns I

Em sento petita.

No trobo el meu anclatge.

Sentiment de quan el cel s'està ennuvolant però has de fer algo i no vols que plogui.

Comença a ploure.

Una bombeta fosa.

Una ungla trencada.

Un sopar de parelles i tu hi vas sola.

Monosílabs.

El cistell buit.

Quedar-te a un número de guanyar la partida.

Perdre-les totes.

Veure'ns menys.

Acabar els temes.

Tornar als temes.

Que busquin un grup millor.

Reduir les visites.

Quedar-se penjat.

No tornar mai al regional.

Encara guardar tiquets del metro.

Notar que sobres.

No ser buscada.

Economitzar.

Decepcionar.

Fer les mateixes coses que ella.

Ser comparada.

Ser l'amant.

Tenir bon sexe pero ja està.

Dormir massa.

Anar a un concert sola.

Confiar en que són neguits nocturns.

Llevar-se i que siguin neguits de dia.

L'absència de jo dins del teu cap.

L'excès de tu.

Setembre.

Danys i guanys

Els ahirs van ben mullats de tempestes
tot i quedar-nos en un bassal ple de paus
per a retornar al que possiblement ha estat
la pitjor de les fallides.

Tremolor de turmells,
se m'esquincen els ulls de plor
quan de sobte ha mort tota benaurança
entre esbarzers i molta vida morta.

Però s'escull la tríada definitiva
en que cel, clar i breu guanyi
tota pugna per la regna
de l'àncora que resta lligada a l'enyor.

Espetec de sinceritat i ràbia
de nou mor tot plany
i el guany floreix a l'aqüífer
en que havíem sembrat i ja no creix.

Clatell que m'empresona,
fés el favor de fer-me bé i cura'm:
els gats ens llepem les ferides
els gats marxem pels terrats.

Els gats fem bandera
de cada migdiada feréstega
petit caliu que amb ton badall entel·la,
ulls clucs i ànima oberta, company.

Els buits que quedaran al cor i a la paret

De quan no sabem ben bé d'on som i anem deixant parts per tot arreu.

Fa uns dies vaig adonar-me'n que calen tres anys per trobar, d'entre un gran grup de persones, aquelles que realment t'interessen. I com res és casualitat, el tres s'ha repetit en diverses ocasions. I com res és cosa d'atzar, normalment quan deixes que creixin arrels és quan ve un cop de vent i intenta tombar-te.

Avui el cor se m'ha esmicolat una mica en pensar que algú proper marxa. I ella marxa deixant-se l'habitació buida. I l'habitació és una metàfora del que queda aquí. És com el que queda quan treus els pòsters de la paret. El buit, la marca, el cel·lo. No sé si m'explico.

L'altre dia, justament amb ella, parlàvem d'això. De les anades. Del buit entre voler fer una cosa i que es realitzi. De l'enorme buit que provocarà que tot el que estàs coneixent de cop freni. Es posi en pause. Però en realitat ni tu ni ells estareu pausats. De les enormes parets blanques amb les que haurem de conviure. I el cor aleshores es va fer engrunes.

Diuen que posar distància mai resol els dubtes i que el temps ho cura tot. Potser és temps d'anar provocant-me ferides i deixar-les obertes i en carn viva per tenir quelcom a fer i per curar-me allà per si de cas la inèrcia ens portés a això mateix sense saber-ho. O potser és millor no posar pòsters i així segur que no queda cap resta de cel·lo enganxat.

Ara mateix tinc tantes coses enganxades a la paret...

Quart

Seguim parlant del mateix.
I ells segueixen parlant-nos igual.
Potser uns acords canviats generen algun dubte,
però la gent normal segueix tan versionada
com el negre que torna al negre,
per a morir.

I res sorprèn tret d'una nova tonada
que capgira el so estimat
de l'estiu, les ones i la ràdio del cotxe
en que sonava el tercer i el pitjor
tot sentenciant una mort nostre
tot i preveure cent morts més de millors.

Paisatge

Un cop florida,
la nit s'acluca i l'ocell s'esmuny
entre la fosca del bosc i s'assadolla
el grill entre les vetes de la fusta
pensant que n'és de petit i insignificant
però que de més gran en seria pres
i vist entre la fosca del bosc
delatat pel grinyolar del seu pas.

Podem plantar un jardí

Segurament sigui el primer any en que la felicitació d'algú altre t'ompli més que la meva. Però per això és pel que portem treballant tant de temps. Per aquest nivell de sincronització, compenetració, sinèrgia, o diga-li com vulguis. Per aquest nivell de ser tant complementàries en colors, art i matèria. Per fer el viatge i que tinguis la llibertat d'escopir-me les coses a la cara i tornar-te tu la borde quan sempre ho havia estat jo però que de cop comenci a menjar coses que porten formatge i passar dels tres aliments combinats.

Segurament últimament els nostres lectors, si es que en tenim algun, s'estranyin per llegir cosas no tan tristes però, sí, realment és per això pel que portàvem treballant tant de temps. I arriba un punt en que ja no és qüestió de tenir una flor al cul i que de cop la sort se'ns giri de cara i decideixi donar-nos un respir. No. Ara podríem plantar un jardí amb tantes flors acumulades. Un montón de Loreaks en la tumba de nuestra mala suerte. I em fa tant feliç tenir-te com compartir-te. 

Res més cal.

Tota la resta ja ho diu subtilment la llista d'Spotify que ens acompanyarà en la nostra roadmovie. 

On the ice. Ice the road. 

anit

el toldo repicava contra les baranes
la tele provava de sintonitzar
mentre fora els pèls de les teves cames
sintonitzaven de punta
que jo era al sofà mig nua i mig dormida
però el vent no entrava
dins del clima no hi entra res aliè
que el sofà cau ho sabem
però per més que caigui res espanta
tret de que un colp sigui el que ens mati
als dos
i res de jocs

L'horòscop

Creuament d'astres,
la fosca resta pigada
per cuques de llum
que dibuixen -com les pigues-
per on han passat els teus petons.

I creen
constel·lacions al cos
i trajectes al cel.
Façanes horitzontals que expliquen
qualsevol mena de suposició inexacta.

Mirall pudent que a sons cors s'aferra.
Avui no llegim
ni el caldre ens ocupa,
que groc ja va ser ahir
i l'atzur no té lloc quan l'escorpí fa guerra.

colze i cuixa

Colze i cuixa,
frec temblorós
que amb sa mà empunya
l'indecís.

I les pampallugues
esquitxen als ulls,
però els teus bombardejen
l'opressió al pit.

l'òxid

l'òxid
corca el metall
igual que tu
mossegues el meu cor
i l'òxid
crema el ferro
igual que tu
m'encès la pell com un llumí

i no és de por, de fam ni de pena
que causes mella i fas racons
sinó per neguit, pau i dèria
rovell epidèrmic per malgast de cos

màximes

reduccionisme constant

teixim amb aforismes les pautes

del que vindria a ser

del que potser serà

i del que mai ni com segur roman

però ben a l'aguait

respira

un gra de sorra

m'explica el desert

tal com l'herba somicant

pentina les petjades

i vol tocar-te el cul

ferit i vermell

molsa que talla el toll

i la verdor caducada

renova la pell 

i es fa un abric

rampell d'alegria de cop sobtada

bonica sinèrgia

somriure insurgent

sense ahirs

i les màximes han servit

per fer una bona sutura

compacta i deliberant

ara soc bona aliada

en petites batalles

del dia a dia

per si cal fer un repunt

El pòsit de l'enyor

La cosa d'avui no parla de poesia ni de 'coses grans', sinó que em venia de gust explicar-vos el que avui la meva amiga Montse Pujol m'ha plantejat.

En un dia com és el dilluns, en el que el mal humor hi acostuma a estar present i en el que la feina de classe satura transcurs de la setmana, la Montse m'ha ofert un petit oasi. Un vent menut que m'ha bufat el clatell i m'ha donat una lleugera empenta. Entre el marbre verd i les analògiques penjades de l'armari, tots quatre avui hem tingut un minúscul diumenge. I és que, en realitat, no cal grans afers per a que se't salvi i un dia i es torni -a voltes- d'un toc groguenc, d'optimisme.

Doncs la Montse i el seu optimisme m'han omplert, avui, la tassa de te fins gairebé a vessar. I mentre la tassa fumejava i rèiem de banalitats, el polsim de les herbes s'ha anat dipositant a la base i ha creat una pel·lícula. De molsa i de terra, d'arrels.

Aleshores ella, amb el seu català de Vic i el somriure groc d'haver saludat al sol, ens ha explicat que allò que queda al cul de la tassa se'n diu pòsit i que ella ho relacionava amb l'enyor. Ha fet la metàfora d'igualar la polseguera d'una herba al neguit que deixa algú quan no hi és. I la veritat és que els tres que ens l'escoltàvem hem mirat fixament el fons del nostre got, intentant trobar-hi algú allà dins.

M'ha semblat maco. Com si el nostre cor fos una cullera que pretén remenar i dissoldre vells temps, àrides memòries i, paradoxalment, es segueixin trobant encara granets de sorra que rasquen i no permeten empassar bé. 

Matarse, v. Reflexivo.

Matarse, verbo reflexivo del infinitivo matar.
Como de infinito fue el disparo de tus ojos en mi nuca
mientras bailaba, mientras seguía,
el rastro de tus últimos alientos que iban a ser callados sin cesar.

Matarse, verbo reflexivo que implica a la par.
A la parte que muere mientras el verdugo mata
y revive para volver a besar siendo ambos casos reflejos de suerte
entre nombres y muerte sin previo reflexionar.

Mátame,
en el sentido que quieras,
pero mátame.

(Luego volveré yo más fuerte que nunca y podré decir que de matar nunca muere nadie.)

Els plecs

La meva àvia és com un llençol.
La seva pell té tants plecs que sembla el meu llit després d'haver-hi dormit.
Però a la vegada és ben ferma.
Cosida i amb repunt, la pell de la meva àvia és un brodat de teixits, carn i òssos.
Al passar la mà per damunt dels llençols, els tons aguts s'han convertit en greus i han tensat la tela blanca d'est a oest i jo m'he imaginat que tocava la seva mà i els sons s'han tornat aspres.
La mania de treure les arrugues.

Vals

Este vals de cintura quebrada
termina en cada esquina
provocando vaivenes entre las piernas.

Todas las calles de Barcelona
dibujadas por los vuelos de las palomas
y por el vapor que sale de nuestro clima.

Y de la nada salió la hormiga
para escalar entre la tribu urbana
quijotes y castillos
lumbreras y espadas
hasta anidar en el pequeño hueco dormida

que queda entre nuestros ojos

després res o potser tot

segurament
res sigui casualitat
ni la més mínima
petita espurna
gran sinergia

segurament
res pugui comprendre
aquesta revifada
petit destí
gran atzar

com el sonor brunzit d'una mirada que respira
com el maleït tarannà valent que m'espanta
i res, després res,
(o tot,
potser tot)

galta i clatell

les engrunes a la galta
han fet niu
per a que hi vingui a reposar
un polsim de runa
una alenada de baf
un pom que truca
a clam
a pit
a portes endins i ben suau
per a que ho noti el teu clatell

L'hivern (que la van abduir)

Els llençols llençats per la finestra
i les nits perdudes entre els llençols
van sentenciar la inminent mort del vagueig solitari.

Fora era hivern,
però dins era un diumenge llepant els nostres genolls
i deixant el baf calent al vidre.

Va ser un hivern llarg,
molt més llarg que cap altre perquè ella sempre tenia els peus freds,
tot i que la meitat de nits haguessin estat compartides.

Els llençols llençats per la finestra
i per bandera els crits silenciats
van despertar la revifada fera deixant ja de caminar sola.

Els ulls clars sempre m'han posat nerviosa

Avui, asseguda davant teu, m'he plantejat a què li escric.

A si encara rebusco entre els esquinços de setembre o,

per contra, si no escric perquè no tinc res trencat.

Si una cançó d'amor és més poètica

que la història d'una taula que es doblegava,

que l'estornut que sacseja i revifa els pulmons.

Avui, asseguda davant teu, he reformulat cada color.

He defensat que el groc no és avar i 

-per avarícia- m'he quedat miran-te uns minuts més.

Els ulls clars sempre m'han posat nerviosa.