Brot

El meu clatell feia una arruga de tant aguantar la mirada al celobert. Simbiòsi entre esquena i cap, feia unes hores era el lloc on havies col·locat la mandíbula. La teva barba em rascava però el caliu del baf groguenc per tanta cervesa encisava i a la vegada adormia cada cop més. Aquest cop sí.

Mentre fixava la mirada i creia morir per segons, els batecs de foc que cremaven acompassadament els núvols em despertaven de tot engany auditiu. Ara vermell, encara cremo de ràbia; ara groc, falsa amigor despullada de tu; ara blau, enganyes als nostres ulls; i clausura el verd: l'standby.

Ets un brot que de tant en tant em fas brollar com font i crèixer com arrel, però d'altres em mates com planta d'interior incialment ja morta. Seguim colp a colp al compàs d'aquells trets que em feien pensar com de lluny et trobes de vegades, tan lluny com proper de camí a casa. Tan lluny com voler creuar una línia recta entre el teu tatuatge de l'aixella i la meva piga al pit. Tan lluny com sento les teves paraules en boca de qui mai serà per mi amiga. Tan lluny com qui espera resposta i la té tan prop que a l'abast de la mà li torna a venir aquella olor calenta a maduixa...

La meitat de les nits sempre són compartides amb tu.