Onix, 305

Eran las 14:30. La clase acababa y todos se marchaban para sus casas, o para comer, o para ir a tomar algo juntos. Pero nosotros nos escondíamos, íbamos cada uno por una calle y cuando todos giraban la esquina, entonces tu y yo nos encontrábamos. Eso sí que era algo bueno. Era hacerse nuestro un banco del Nacional, era recordar siempre el beso del Auditori, era llegar a odiar calles de lo largas que se nos hacían y de lo que nos pesaban las ganas de tenernos. Era llegar y seguir escondiéndonos, y descansar en el ascensor porque nos sentíamos como en casa. Y entonces entrabas en la 305. Y allí estaban, azules, las paredes que tanto atrapaban. 

Era nuestra rutina, la de dejar los abrigos en la mesa pequeña, tumbarnos en la cama mientras metías los tuppers dos minutos en el microondas y comer viendo Arucitys. Luego venia la parte de volverse a tumbar y bajar las persianas porque creías que los del bloque de delante nos verían... Y luego nos dormíamos y acababa luego siempre vistiéndome rápido y llegando tarde a todas partes. 

Era nuestra cueva, allí nos curábamos, allí crecimos, y parece a veces que allí nos hemos quedado. 

Estamos tan atados que cada vez que intentamos cortar un hilo los demás empiezan a tener más peso. Y no están hechos para aguantar tanto. 

Volvamos a cosernos una rutina.

Ahora el piso tiene las paredes amarillas...

...a mi siempre me había gustado el amarillo.

Oda a la Onix,

305

Constel·lacions i branques

If I lay here... if I just lay here...

Deia una d'aquelles cançons que em feia trencar-me en mil bocins. M'entrava el Crashing Cars per on començaven les venes i em recorria tota la teranyina d'artèries fins al bell mig de l'esquena. 

I m'esquinçava, sentia fred per tot arreu i em reconfortava a la vegada notar totes i cadascuna de les parts més petites. Em sentia viva... Com si això m'hagués de salvar la vida... Pero sempre em preguntava què és el que havia de fer... (how to save a life...) per a salvar-me la vida.

Capbussar-me, deien. Però dins l'aigua encara era més freda la pell i els peus aleshores despertaven, després d'haver estat tant de temps arrelats als llençols, i em pujava pel tronc masses nius de formigues que es bellugaven tant que feien danses pel meu melic, d'on la vida irradiava tant de foc que s'hi quedaven a viure, com una cova, com un aixopluc per la tempesta que queia des de dalt, des de les persianes dels meus ulls, des del vidre de les finestres, sempre fredes i humides. 

Masses branques començaven ja a eixir des de les meves pigues. Jo pensava que amb el temps s'anirien creant constel·lacions en tots aquells mapes que s'havien anat dibuixant pel meu cos... però no... aquells diminuts punts no van voler mai expandir-se i tocar-se els uns als altres, sinó que van voler sortir disparats enfora i, com fletxes, anar a caçar algun foraster. 

Jo no era cap lloc segur i fèrtil per a que res hi creixés vora meu. 

Tret de tu. Que vas decidir arraigar-te, i enfilar-te. I mica en mica vas treient aigua no sé d'on per regar-te, i crèixer. Amb mi. 

I mira que no és gens fàcil...

Jo sempre he estat un arbre mort.