salvatgía

Recordo que d'infant, era una mica salvatge.
Celebrava
qualsevol petit moviment de queixal
i
de punxa clavada a la molla de l'índex.
El sagnar latent,
que brollava
per una crosteta arrencada massa prest,
o
per una ferida encara oberta,
no assadollava cap deliri de veure'm a mi patint.

Ni tampoc era un patir tan fort,
més sino la potència
de controlar el dolor
i
la còmplice arma de doble fil
que fereix
i rep ferida
talment a la vegada.

Em pregunto si és la sorpresa
el que genera l'angoixa del mal.
Si no saber quan claven l'agulla
és patologia d'un eco remitent.

Que afluixa genolls,
que olora a ferro.

Mentre que els actes progressius
van tant al teu ritme,
que mal troba el camí del gust
com el murmuri del diable a l'orella.

monòlit

Miro per la finestra i de vitrall a vitrall trobo un reflex que em qüestiona la meva feina a l'oficina. No sé qui és, ni què fa allà, ni si ha esperat a que -just- li repliqués la mirada per deixar el vidre buit; o ha sigut una casualitat com qui enxampa el metro just quan arriba a la via. Deuen haver com unes cent passes fins tansols arribar als peus del seu edifici, em pregunto si ella veu més nítida la meva imatge o és tan equivocament insinuada com la seva. I dic ella, perquè l'empenta em duu a pensar que la seva ombra dibuixa un monyo alt, castany, i que vesteix una bata del que diuen que havia estat un sanatori mental. Dins la meva ficció, és infermera, però res em confirma la pràctica que s'hi duu a terme a l'interior d'aquest petit castell. Des del meu trist primer pis, el carrer m'és una bona xarxa, si caigués per la finestra podria, fins i tot, provar de caure d'empeus. Ella en un quart, agreujat pels entresols i principals barcelonins, dispara una mirada vertical cap a mi fins a travessar epidermis i muscle; directa a un cervell que no deixa de preguntar-se qui és, què fa allà, i si ha esperat que just la mirés per deixar el vidre buit.