monòlit

Miro per la finestra i de vitrall a vitrall trobo un reflex que em qüestiona la meva feina a l'oficina. No sé qui és, ni què fa allà, ni si ha esperat a que -just- li repliqués la mirada per deixar el vidre buit; o ha sigut una casualitat com qui enxampa el metro just quan arriba a la via. Deuen haver com unes cent passes fins tansols arribar als peus del seu edifici, em pregunto si ella veu més nítida la meva imatge o és tan equivocament insinuada com la seva. I dic ella, perquè l'empenta em duu a pensar que la seva ombra dibuixa un monyo alt, castany, i que vesteix una bata del que diuen que havia estat un sanatori mental. Dins la meva ficció, és infermera, però res em confirma la pràctica que s'hi duu a terme a l'interior d'aquest petit castell. Des del meu trist primer pis, el carrer m'és una bona xarxa, si caigués per la finestra podria, fins i tot, provar de caure d'empeus. Ella en un quart, agreujat pels entresols i principals barcelonins, dispara una mirada vertical cap a mi fins a travessar epidermis i muscle; directa a un cervell que no deixa de preguntar-se qui és, què fa allà, i si ha esperat que just la mirés per deixar el vidre buit.