sábado, 20 de agosto de 2016

Ponerse una peluca no es ser ella

Yo una vez me puse una peluca rosa y hice de ella. Era difícil aparentar estar tan triste. A su lado, el gran Bill llevaba una camiseta amarilla, cómo no:

- Tienes que poner los labios de modo que parezca que quieres seducirle. - Miró por el visor de la cámara. - No. Tampoco quieras comerte el micro. Sólo un poco sensual. Llevas los labios pintados, que se note. ¿Notas como te pesan los labios por el carmín?, pues entreábrelos un poco; así. Lo justo para que se te vean los dientes.

Me estaba leyendo algo sobre guardar una foto y besarla y sentir amargura no por el gesto sino por el sabor de algo guardado tanto tiempo. Debe saber amargo, el polvo. Y debe saber amargo, luego, tragarlo todo con la mota de polvo encallada en medio la laringe.

Cuando cantes intenta seguir pareciendo que quieres seducirle. Es muy fácil. Le miras, entreabres la boca, apartas la mirada, mueca triste y mirada a cámara. - Empezaba a querer salir de ahí y la peluca estaba creando un microclima en mi nuca que se mezclaba con el sudor provocado por los focos. - Volvamos a primera, esta debería ser la última.

No creo que todos tengamos adoptado el mismo sentido de la palabra hogar. Vivo en dos lugares distintos y no puedo considerar, aún, que uno sea tan hogar como el otro. Otras veces me siento tan en casa que asusta darse cuenta que solo se ha pisado ese suelo una vez.

- La letra dice que te sientes sola, así que es una insinuación para que él se acerque a ti. ¿Lo has entendido? Si no ve que le estás cantando a él se irá con la primera que le pase por delante. - Besar una foto es triste, crear hogares también. Estar triste. Ligar. Puedes hacerlo. - Debes entenderlo porque tu personaje tiene que generar empatía y ternura al espectador. Justo en el límite entre querer ligar porque estás sola y necesitar compañía porque estás triste. Él es un hombre mayor, nos juega a favor que nadie va a pensar en sexo.

Terminé haciendo la escena bien. Era difícil aparentar estar tan triste pero ayudó pensar que hay gente que traga polvo por besar fotos en vez de personas. Y personas que buscan hogares en el próximo sitio al que irán. Lo de la canción fue más fácil, era una letra simple y bastante agradable musicalmente. Quizás el hombre se acabó enamorando de mi de verdad y no me extrañaría, le había insinuado demasiado rato como para que no creyera que tenía parte de razón. 


viernes, 19 de agosto de 2016

Algú a qui li portaries postals

Els gos devia bordar quan va sortir i va girar el cap per últim cop. Diria que ni vas mirar enrere. El cabell et va fer un revolt que semblava que en aquell gest es contingués tot un huracà de malestar, inèrcies, forces contràries i un bon grapat de sospirs aguantats entre respiracions. La fatiga del migdia es tallava al compàs del ventilador, que sobre els caps provava de cohesionar la respiració amb la seva voraç fam d'aconseguir-les totes.

Hi va haver un petit moment de sincronia. L'hèlix s'havia fusionat amb el so electrònic de la música que t'havia robat del teu sobri espai. Des de les viseres grogues, el verd que portava a sobre -i el verd que sobrepassava el balcó-, contrastaven gairebé tant com els punts mig ataronjats mig groguencs que actuaven com fars enmig tanta blavor calmada. Conformàvem el pla més simètric. Et vas apropar tan sigilós com una gasela. Tot i que semblàvem al vell mig de l'ós, el gos buscava les pessigolles al gat i el gat al final es va tornar a amansir i es dormia a la falda com qui no volgués la cosa.

De tant en tant es despertava pel soroll del ventilador però tornava a agafar la son quan premia tant fort els ulls que li era fàcil recordar qualsevol so que se li assemblés. Una base electrònica, un batec de cor, una respiració entretallada mentre pujo al seient de la teva moto.

jueves, 4 de agosto de 2016

L'últim cop que t'escric

La cremor a l’estómac no deixava fer la digestió del menú que ens havíem dinat en aquell restaurant vora el port. Tampoc ajudava la incertesa de la teva resposta. El teu nom venia a cada cop de puny als budells que provocava qualsevol cap lluent al sol. Després, la calma. Com cada dia, jo era a la platja esperant l’estiu que no arribava mai. Entre sal i sorra, el meu cos procurava mantenir la postura correcta per a quan arribéssis, si es que arribaves, de la mà de l’estiu o amb la inhòspita possibilitat de venir-me tu a buscar. T’esperava en el límit que separava la sorra del cel, horitzó punxant i cinturó verd de muntanyes, perfilaven tant les meves arrels com tot el contorn de l’illa.  

Des d’aquí veig els turistes, les seves pells criden l’atenció. També demanen a crits uns quants pots de crema solar, em recorden que he dinat molt bé i que encara tinc la panxa plena. Un altre cop a l’estómac: he decidit enviar-te el missatge. Segurament no rebré resposta, i serà aleshores la resposta més temuda. La incertesa retorna de nou quan em veig de tu tan captiva: segueixo al llit però tu fa hores que t’has llevat. Ha arribat l’Agost i a mi m’ha enxampat en un hivern interior. Aquest és l’últim cop que t’escric.