Nafres

Fa dies que t'arrossego.
Els peus balbs cremen i embotits,
traslladen el batec del meu cor a la nafra.

U o 1

La pell li donava la volta i es feia un abric a la intempèrie tot mostrant l'ullal desafiant que no entonava prou més que unes fricatives esses sonores que feien ressò dins el meu timpà. Aleshores tenia la mà calenta i amb gust de maduixa i voltava pel quart de segle amb pantalons de xandall foradats. No tenia remei. Ni escapatòria en calendaris assenyalats com cada vegada que havia estat la última. 

Com un lleó m'havies llençat a la palestra i des del galliner observaves com era tan inminent que m'acabéssin tombant el polze com que jo acabaria morint per la meva pròpia inhabilitat de gestionar-(me).

Ens va ploure però no ens va importar

El taronja era tan aspre que mai m'havia fet del tot el pes,
encara que per contra, n'havia estat sempre envoltada.
Fals caliu que entonava melodies amargues,
de barrejes entre groc i vermell en surt el to adequat.

L'altre dia vaig veure un taronja bonic
que neixía dels fanals rebotats al terra,
on els aiguats havien abocat tota esperança
i tansols amb llums es deia que no calia marxar d'allà.

Contrapicat d'asfalt i gota, a uns metres,
ens aixugàvem de la pluja i dels petons mullats.
Maria Antonieta rebujta tota mena d'espectres
que no siguin records de diumenge, al sac.

Lletraferit, -ida.

L'exponent adjectiu de te mirada fosca
era tan fàcil de conjugar
com un verb en primera persona múltiple
dins d'un sac i amb mà destra per l'engany.

Es diu del ferit per lletres
que és l'amant de conrear mots
i que cus amb sintagmes el que havia de ser
qualsevol mena de sentiment trencat-reparat-o-màxim.

L'adjectiu suma en mi
la característica irrefrenable a salvar-me
per paraula o enginy malabar
de sons que venen a dir-te que vull.

A
totes les coses per les que és per mi,
a
totes les coses per les que et vull.
A
tu.