La pell li donava la volta i es feia un abric a la intempèrie tot mostrant l'ullal desafiant que no entonava prou més que unes fricatives esses sonores que feien ressò dins el meu timpà. Aleshores tenia la mà calenta i amb gust de maduixa i voltava pel quart de segle amb pantalons de xandall foradats. No tenia remei. Ni escapatòria en calendaris assenyalats com cada vegada que havia estat la última.
Com un lleó m'havies llençat a la palestra i des del galliner observaves com era tan inminent que m'acabéssin tombant el polze com que jo acabaria morint per la meva pròpia inhabilitat de gestionar-(me).
No hay comentarios:
Publicar un comentario