domingo, 22 de febrero de 2015

Amores

Amores de (una)versidad
donde los ve(r)sos tenían tanto protagonismo ...
... que no quedaba tiempo para nada más.

Amores de (in)condicional
porque el si con conjunción,
es más temido que un no con por delante.

Amores tantos,
que de tontos hicieron amores,
donde tanta guerra había.

jueves, 19 de febrero de 2015

Oasi

De vegades, contra tot pronòstic, apareix l'oasi i em recordes que t'agrada que ho pinti tot de groc. En aquests moments realment m'ensorres, perquè ens cal tenir un sol ben radiant en aquest oasi. I jo no faig més que tacar el propi verd.
Però el verd i el groc no van enlloc quan es barrejen, només graduen la intensitat i s'emmuden mutuament. Tu i jo potser hauríem de anar creant nous colors, per no haver d'estancar-se, per no haver d'esperar de mi que sigui sempre àcida com el sol, ni creure que tu m'has de calmar amb el teu verd. 
Potser és hora de noves tonalitats,
potser és hora de capbussar-nos dins l'oasi i deixar que la llum reflecteixi dins l'aigua l'infinit ventall de possibilitats d'ensortir-nos. 

martes, 17 de febrero de 2015

Ni tarde

Ella llega siempre tarde
porque llegar pronto
da más miedo
que miedo da
llegar tarde.
No se trata de corazones hinchados
sino más bien,
de venas estancadas,
de nudos en los tobillos
y de esguinces en la garganta.
Ella llega siempre tarde
por el viento que le sopla contracorriente,
por las sábanas pegadas,
y por no querer ser salvada.
Ella se explica tan mal
que nadie la entiende
y menos mal.
Podría haber quien lo intente
aunque 
de todos modos
puede que se pierda y ya nunca volvería a llegar.

(Ni tarde)

Con retales

Con retales de cosas vividas
ella intenta que algo tenga sentido.
Empezó por una foto
y luego vinieron los mapas,
las postales.
Con retales se cose a menudo
emblemas que la mantienen,
corazas,
esquemas,
y sábanas para taparse.
Con retales se construye
y dentro del molde encaja,
se queda quieta,
insana, 
hundida y no huye.

jueves, 12 de febrero de 2015

Alço els ulls

Alço els ulls
i trobo el teu contrapicat
el resseguit que va
dels llavis
al nas
i del nas
al front.

Alço els ulls 
i el cel està esquitxat
de diminutes pigues
de infinites estrelles
de dos fars
ben
quiets.

Alço els ulls 
i sóc petita
diminuta
tant
que qualsevol vent fugaç,
podría endur-se'm.

Però em poso plom als peus
em fixo
em clavo 
i ferma i convincent,
deixo que qualsevol vent,
per fugaç que sigui,
només s'endugui 
la por
la pols
la ment.

lunes, 9 de febrero de 2015

Navegants que es guien per llumetes equivocades

A fora ningú es fixa en aquesta rengleta de llum que deixa passar la meva persiana. És la meva ànima que crida. Com si fos un far, la deixo encesa tota la nit per si algú notés que necessito ser salvada.
Projecto un punt de llum que es reflexa en això tan fosc que hi tenim al damunt, un bri de pols lluminós que crea una constel·lació amb totes aquelles llumetes fugisseres que dansen i s'escolen per cada finestra i que intenten dirigir els vaixells i les tropes.

El que no saben els navegants és que no trobaran cap tresor si neden per un aqüífer.

domingo, 8 de febrero de 2015

Domingos cuajados

A veces pienso que tengo a alguien siempre detrás con unas tijeras y que me va cortando el aliento. Los domingos tienen eso de que te falte siempre el último respirar, de medio ahogarse en mares que parecen cielos...
Y este domingo mío era tan espeso que se cuajaba hasta la respiración. Era algo así como una continua expiración y cuando las costillas quedaban ya hundidas, entonces algo me recordaba que debía volver a inflar mi estómago.
Quizás era porque el aire estaba duro.
Duro y cargado de todo aquello que no podíamos ver con los ojos pero que estaba ahí, reacio a meterse dentro de nuestros cuerpos. Si yo hubiese sido aire, tampoco me hubiera dejado meter en un cuerpo que me encarcelara, y menos si ese cuerpo estaba cada vez más frío e inerte.