colze i cuixa

Colze i cuixa,
frec temblorós
que amb sa mà empunya
l'indecís.

I les pampallugues
esquitxen als ulls,
però els teus bombardejen
l'opressió al pit.

l'òxid

l'òxid
corca el metall
igual que tu
mossegues el meu cor
i l'òxid
crema el ferro
igual que tu
m'encès la pell com un llumí

i no és de por, de fam ni de pena
que causes mella i fas racons
sinó per neguit, pau i dèria
rovell epidèrmic per malgast de cos

màximes

reduccionisme constant

teixim amb aforismes les pautes

del que vindria a ser

del que potser serà

i del que mai ni com segur roman

però ben a l'aguait

respira

un gra de sorra

m'explica el desert

tal com l'herba somicant

pentina les petjades

i vol tocar-te el cul

ferit i vermell

molsa que talla el toll

i la verdor caducada

renova la pell 

i es fa un abric

rampell d'alegria de cop sobtada

bonica sinèrgia

somriure insurgent

sense ahirs

i les màximes han servit

per fer una bona sutura

compacta i deliberant

ara soc bona aliada

en petites batalles

del dia a dia

per si cal fer un repunt

El pòsit de l'enyor

La cosa d'avui no parla de poesia ni de 'coses grans', sinó que em venia de gust explicar-vos el que avui la meva amiga Montse Pujol m'ha plantejat.

En un dia com és el dilluns, en el que el mal humor hi acostuma a estar present i en el que la feina de classe satura transcurs de la setmana, la Montse m'ha ofert un petit oasi. Un vent menut que m'ha bufat el clatell i m'ha donat una lleugera empenta. Entre el marbre verd i les analògiques penjades de l'armari, tots quatre avui hem tingut un minúscul diumenge. I és que, en realitat, no cal grans afers per a que se't salvi i un dia i es torni -a voltes- d'un toc groguenc, d'optimisme.

Doncs la Montse i el seu optimisme m'han omplert, avui, la tassa de te fins gairebé a vessar. I mentre la tassa fumejava i rèiem de banalitats, el polsim de les herbes s'ha anat dipositant a la base i ha creat una pel·lícula. De molsa i de terra, d'arrels.

Aleshores ella, amb el seu català de Vic i el somriure groc d'haver saludat al sol, ens ha explicat que allò que queda al cul de la tassa se'n diu pòsit i que ella ho relacionava amb l'enyor. Ha fet la metàfora d'igualar la polseguera d'una herba al neguit que deixa algú quan no hi és. I la veritat és que els tres que ens l'escoltàvem hem mirat fixament el fons del nostre got, intentant trobar-hi algú allà dins.

M'ha semblat maco. Com si el nostre cor fos una cullera que pretén remenar i dissoldre vells temps, àrides memòries i, paradoxalment, es segueixin trobant encara granets de sorra que rasquen i no permeten empassar bé. 

Matarse, v. Reflexivo.

Matarse, verbo reflexivo del infinitivo matar.
Como de infinito fue el disparo de tus ojos en mi nuca
mientras bailaba, mientras seguía,
el rastro de tus últimos alientos que iban a ser callados sin cesar.

Matarse, verbo reflexivo que implica a la par.
A la parte que muere mientras el verdugo mata
y revive para volver a besar siendo ambos casos reflejos de suerte
entre nombres y muerte sin previo reflexionar.

Mátame,
en el sentido que quieras,
pero mátame.

(Luego volveré yo más fuerte que nunca y podré decir que de matar nunca muere nadie.)

Els plecs

La meva àvia és com un llençol.
La seva pell té tants plecs que sembla el meu llit després d'haver-hi dormit.
Però a la vegada és ben ferma.
Cosida i amb repunt, la pell de la meva àvia és un brodat de teixits, carn i òssos.
Al passar la mà per damunt dels llençols, els tons aguts s'han convertit en greus i han tensat la tela blanca d'est a oest i jo m'he imaginat que tocava la seva mà i els sons s'han tornat aspres.
La mania de treure les arrugues.

Vals

Este vals de cintura quebrada
termina en cada esquina
provocando vaivenes entre las piernas.

Todas las calles de Barcelona
dibujadas por los vuelos de las palomas
y por el vapor que sale de nuestro clima.

Y de la nada salió la hormiga
para escalar entre la tribu urbana
quijotes y castillos
lumbreras y espadas
hasta anidar en el pequeño hueco dormida

que queda entre nuestros ojos