El pòsit de l'enyor

La cosa d'avui no parla de poesia ni de 'coses grans', sinó que em venia de gust explicar-vos el que avui la meva amiga Montse Pujol m'ha plantejat.

En un dia com és el dilluns, en el que el mal humor hi acostuma a estar present i en el que la feina de classe satura transcurs de la setmana, la Montse m'ha ofert un petit oasi. Un vent menut que m'ha bufat el clatell i m'ha donat una lleugera empenta. Entre el marbre verd i les analògiques penjades de l'armari, tots quatre avui hem tingut un minúscul diumenge. I és que, en realitat, no cal grans afers per a que se't salvi i un dia i es torni -a voltes- d'un toc groguenc, d'optimisme.

Doncs la Montse i el seu optimisme m'han omplert, avui, la tassa de te fins gairebé a vessar. I mentre la tassa fumejava i rèiem de banalitats, el polsim de les herbes s'ha anat dipositant a la base i ha creat una pel·lícula. De molsa i de terra, d'arrels.

Aleshores ella, amb el seu català de Vic i el somriure groc d'haver saludat al sol, ens ha explicat que allò que queda al cul de la tassa se'n diu pòsit i que ella ho relacionava amb l'enyor. Ha fet la metàfora d'igualar la polseguera d'una herba al neguit que deixa algú quan no hi és. I la veritat és que els tres que ens l'escoltàvem hem mirat fixament el fons del nostre got, intentant trobar-hi algú allà dins.

M'ha semblat maco. Com si el nostre cor fos una cullera que pretén remenar i dissoldre vells temps, àrides memòries i, paradoxalment, es segueixin trobant encara granets de sorra que rasquen i no permeten empassar bé.