apol·lo primitiu

Ara encara callada, era benigna;
¿com haig de posar l'ànima per tal
que no es toqui amb la teva?
Tremolant com un prec:
totes aquestes coses.

Quan els teus ulls s'abaixen en presència
és com si un dia hagués de tornar a ser.
Com de cada vena el cos floreix,
sense adonar-se que ell,
per manera de ser -impaciència-
va deixar el seu front cobert de pols.

Quan sucumbim estranyament els dos
i experimentem allò que ens foragita.
I a les torres, que plenes de renúncia,
deixen d'existir en arribar al cor.

Totes les coses a les quals em lliuro:
un verd realment verd.
Estranya, com en préstec,
contenint els batecs accelerats del cor,
va comptant a poc a poc fins a setanta
i de tard en tard,
en el maresme, tot s'igualarà.

Per aquest camí únic venien.

*Versos de 23 poemes de Rilke desendreçats

aniversari

El vi enrojolat ens puja a les galtes
i se'ns posen els ulls axinats
com dues quelitas
de beure i bufar,
beure i bufar.
I tu,
essent com ets la pitjor de totes les fustes,
al meu buf et desintegres.
I jo,
essent com soc la pitjor de tots els sants,
em quedo sense atribut.

muses: melpómene

oct 017

muses: urania

oct 017

muses: polímnia

oct 017

muses: calíope

oct 017

muses: talía

oct 017

petita caleta

Permet-me capbussar-me dins la mar amb tu,
ensenya'm el blau que pintaves amb paraules
i crea'n un to klein propi.
Millor fragment de l'illa veïna,
padrines, germans, cunyades et diuen
que és hora d'allunyar-te del pòsit de Barcelona;
que tirar-se a l'aigua és curar-se amb aigua i sabó.

Tan nin com sempre,
reculls consells i primers auxilis
així que la pedra més alta no és prou alçada per tu.
Saltes valent com mai n'eres amb mi
i et sorpren que al picar la mar et meravelli més que l'enfora.
Abnea perllongada fins haver mirat als ulls cada peix,
desafiant el cara a cara per no trobar-ne cap de globus.

T'esperen a la riba
amb una tovallola estesa a les mans
i et diuen
amb calidesa
que el sol està baix i que aquesta nit refrescarà.

Content però enyorat recordes que mai tens fred i que avui per sopar tens truita de patates.

Ets tiu

Tinc el cor tan petit
que només m'hi cap un,
d'amor.

He lluitat contra vents i platges
per a que cap bufada
ni cap ona
em portés de nou al dia u.

Però de nou l'oratge
segrega una sal secreta
que m'embafa el nas,
em calenta els llavis
i tapona les orelles
per a sentir res més que el teu brunzit.

Les pells tenen marques pel sol,
les meves
als malucs i a l'esquena;
els pits blancs.
Les teves
de mànigues mal doblegades.

Cap ferida
havia tingut mai tant de toll per sagnar.

Cruixits de parts quan les vas tocant,
que em despertis
-i els gossos-
passen d'afició a dèria.

Com els cabells
que queden enredats als cargols de les cadires d'escola,
el teu cap se'm dispara
punxada, destral o tir.

Que vingui qui vugui a despistar-me de tu,
que el meu cor,
-petit-
ha après a bategar segons la sonoritat de les teves paraules.

I aquí em quedo assajant la tornada.
Encara crema.

salvatgía

Recordo que d'infant, era una mica salvatge.
Celebrava
qualsevol petit moviment de queixal
i
de punxa clavada a la molla de l'índex.
El sagnar latent,
que brollava
per una crosteta arrencada massa prest,
o
per una ferida encara oberta,
no assadollava cap deliri de veure'm a mi patint.

Ni tampoc era un patir tan fort,
més sino la potència
de controlar el dolor
i
la còmplice arma de doble fil
que fereix
i rep ferida
talment a la vegada.

Em pregunto si és la sorpresa
el que genera l'angoixa del mal.
Si no saber quan claven l'agulla
és patologia d'un eco remitent.

Que afluixa genolls,
que olora a ferro.

Mentre que els actes progressius
van tant al teu ritme,
que mal troba el camí del gust
com el murmuri del diable a l'orella.

monòlit

Miro per la finestra i de vitrall a vitrall trobo un reflex que em qüestiona la meva feina a l'oficina. No sé qui és, ni què fa allà, ni si ha esperat a que -just- li repliqués la mirada per deixar el vidre buit; o ha sigut una casualitat com qui enxampa el metro just quan arriba a la via. Deuen haver com unes cent passes fins tansols arribar als peus del seu edifici, em pregunto si ella veu més nítida la meva imatge o és tan equivocament insinuada com la seva. I dic ella, perquè l'empenta em duu a pensar que la seva ombra dibuixa un monyo alt, castany, i que vesteix una bata del que diuen que havia estat un sanatori mental. Dins la meva ficció, és infermera, però res em confirma la pràctica que s'hi duu a terme a l'interior d'aquest petit castell. Des del meu trist primer pis, el carrer m'és una bona xarxa, si caigués per la finestra podria, fins i tot, provar de caure d'empeus. Ella en un quart, agreujat pels entresols i principals barcelonins, dispara una mirada vertical cap a mi fins a travessar epidermis i muscle; directa a un cervell que no deixa de preguntar-se qui és, què fa allà, i si ha esperat que just la mirés per deixar el vidre buit.

Pip II

Voy a volver a hablaros de Pip.

Creo que ya no me importa tanto su pelo sintético, hasta le he encontrado cierto tufo humano. Ayer, la besaba, y en el espacio hasta la nuca se le concentraba todo un efluvio que, como un cuchillo, venía a mi cuello y me apuntaba para degollarme.

Pip tiene los brazos tan largos que a veces me da miedo que se los pise y se tropiece. Tiene la manía de controlar las horas y me enerva cuando son las 9:19 y no me deja desayunar hasta la media. El otro día le percibí un ligero siseo. La separación entre sus dientes emite sonidos por el aire que pasa y pronuncia las eses con una chirriante prolongación de viento.

Me voy a quedar dormida esperando a que llegues.

llimones per ulls

cou quan cau
la llimona dins els ulls,
fent de llàgrimes
-el plor-
emet un cant lleu.
procures amb la llengua
tastar el seu gust salat,
però no és salat sinó àcid,
no vessen blau sinó groc;
i quan llisquen galta avall
deixen rengles on allistar-se les mosques
i et compon una cara de poema
-verset a verset-
tan tapat per tot
que els insectes nien als llagrimalls
tan coents per dolçor.
almívar reproductiu
neteja innòcua,
mai cap plor havia picat tant,
sort que se'n diu que si cou
tot el que se'n du cura;
i tu polifem,
tu pots curar molt amb tant d'ull.

Moix de matí

Tinc tanta sort que, cada matí
demano "cinc minuts més i m'aixeco".
I ja no parlem de quan duus la camisa de flors
mig oberta i pit enlaire,
socarrimes els bigotis quan m'atanso a ensumar-te
i reculo, silenciós, per recuperar el lloc calent
que tant té d'anit que en duc la pell marcada
de plecs i d'arrugues calcades pels llençols.
En marxar trec la balda que aguarda la porta
i xiscla com una olla a pressió
d'esglai i de pena
el meu cor quan giro i restes tan nadó.