Tinc tanta sort que, cada matí
demano "cinc minuts més i m'aixeco".
I ja no parlem de quan duus la camisa de flors
mig oberta i pit enlaire,
socarrimes els bigotis quan m'atanso a ensumar-te
i reculo, silenciós, per recuperar el lloc calent
que tant té d'anit que en duc la pell marcada
de plecs i d'arrugues calcades pels llençols.
En marxar trec la balda que aguarda la porta
i xiscla com una olla a pressió
d'esglai i de pena
el meu cor quan giro i restes tan nadó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario