Tornar-te a veure és sempre un risc.
El cor és un múscul súper resistent
i està entrenat:
et toca sortir a bombejar
una altra vegada.
Sempre tan físic i inexplicable,
tan poc sensat.
De sensatesa no et tinc quan et miro.
Et repasso la silueta del cap,
el perfil de la barba,
els ulls àcids i tímids però de casa calenta,
l'ullal avançat
que em posa tonta
i el posat tovet i infranquejable.
Et traspasso i arribo a tu,
m'hi assec prou còmoda.
Saludo al passat
i m'hi quedo una estona.
El temps just de trobar-nos
on sempre
i jugar un ratet a tontejar
com la primera nit de cap d'any:
tu tan il·lusionat i jo tan petita.
No puc pensar cap temporada i oblidar-me de la teva presència.
Has aparegut en cada relació,
en cada pensament,
en cada somni
i en cada intent de connexió.
L'amor és inesperat,
inoportú,
capriciós i putada;
l'amor et destrossa
i a la vegada et manté d'una sola peça.
L'equilibri entre força i destrucció
és el que m'ha portat a pensar, avui,
que et mirava com sempre.
Que no ha minvat l'energia
que em recorre pel cos quan comparteixo espai amb tu.
Tornar-te a veure és sempre un risc
perquè pot ser que el minut de goig
comporti una bona temporada de cures.
N'han sigut moltes
i la resistència
podia confundir o portar a pensar
que és indiferència.
És un escut i un protector,
un parallamps que poso
quan vull que rebotin les teves senyals i atacs.
He baixat la guàrdia i vinc desarmada
a que siguem sincers i positius,
considerats i carinyosos.
No es tracta de recuperar
sinó de caminar més juntets
i perdonats.
Sento que em mires
i ja no em retreus que marxés bastant cagada.
