Algú a qui li portaries postals

Els gos devia bordar quan va sortir i va girar el cap per últim cop. Diria que ni vas mirar enrere. El cabell et va fer un revolt que semblava que en aquell gest es contingués tot un huracà de malestar, inèrcies, forces contràries i un bon grapat de sospirs aguantats entre respiracions. La fatiga del migdia es tallava al compàs del ventilador, que sobre els caps provava de cohesionar la respiració amb la seva voraç fam d'aconseguir-les totes.

Hi va haver un petit moment de sincronia. L'hèlix s'havia fusionat amb el so electrònic de la música que t'havia robat del teu sobri espai. Des de les viseres grogues, el verd que portava a sobre -i el verd que sobrepassava el balcó-, contrastaven gairebé tant com els punts mig ataronjats mig groguencs que actuaven com fars enmig tanta blavor calmada. Conformàvem el pla més simètric. Et vas apropar tan sigilós com una gasela. Tot i que semblàvem al vell mig de l'ós, el gos buscava les pessigolles al gat i el gat al final es va tornar a amansir i es dormia a la falda com qui no volgués la cosa.

De tant en tant es despertava pel soroll del ventilador però tornava a agafar la son quan premia tant fort els ulls que li era fàcil recordar qualsevol so que se li assemblés. Una base electrònica, un batec de cor, una respiració entretallada mentre pujo al seient de la teva moto.