La cremor a l’estómac no deixava fer la digestió del menú que ens havíem dinat en aquell restaurant vora el port. Tampoc ajudava la incertesa de la teva resposta. El teu nom venia a cada cop de puny als budells que provocava qualsevol cap lluent al sol. Després, la calma. Com cada dia, jo era a la platja esperant l’estiu que no arribava mai. Entre sal i sorra, el meu cos procurava mantenir la postura correcta per a quan arribéssis, si es que arribaves, de la mà de l’estiu o amb la inhòspita possibilitat de venir-me tu a buscar. T’esperava en el límit que separava la sorra del cel, horitzó punxant i cinturó verd de muntanyes, perfilaven tant les meves arrels com tot el contorn de l’illa.
Des d’aquí veig els turistes, les seves pells criden l’atenció. També demanen a crits uns quants pots de crema solar, em recorden que he dinat molt bé i que encara tinc la panxa plena. Un altre cop a l’estómac: he decidit enviar-te el missatge. Segurament no rebré resposta, i serà aleshores la resposta més temuda. La incertesa retorna de nou quan em veig de tu tan captiva: segueixo al llit però tu fa hores que t’has llevat. Ha arribat l’Agost i a mi m’ha enxampat en un hivern interior. Aquest és l’últim cop que t’escric.
Des d’aquí veig els turistes, les seves pells criden l’atenció. També demanen a crits uns quants pots de crema solar, em recorden que he dinat molt bé i que encara tinc la panxa plena. Un altre cop a l’estómac: he decidit enviar-te el missatge. Segurament no rebré resposta, i serà aleshores la resposta més temuda. La incertesa retorna de nou quan em veig de tu tan captiva: segueixo al llit però tu fa hores que t’has llevat. Ha arribat l’Agost i a mi m’ha enxampat en un hivern interior. Aquest és l’últim cop que t’escric.
No hay comentarios:
Publicar un comentario