Constel·lacions i branques

If I lay here... if I just lay here...

Deia una d'aquelles cançons que em feia trencar-me en mil bocins. M'entrava el Crashing Cars per on començaven les venes i em recorria tota la teranyina d'artèries fins al bell mig de l'esquena. 

I m'esquinçava, sentia fred per tot arreu i em reconfortava a la vegada notar totes i cadascuna de les parts més petites. Em sentia viva... Com si això m'hagués de salvar la vida... Pero sempre em preguntava què és el que havia de fer... (how to save a life...) per a salvar-me la vida.

Capbussar-me, deien. Però dins l'aigua encara era més freda la pell i els peus aleshores despertaven, després d'haver estat tant de temps arrelats als llençols, i em pujava pel tronc masses nius de formigues que es bellugaven tant que feien danses pel meu melic, d'on la vida irradiava tant de foc que s'hi quedaven a viure, com una cova, com un aixopluc per la tempesta que queia des de dalt, des de les persianes dels meus ulls, des del vidre de les finestres, sempre fredes i humides. 

Masses branques començaven ja a eixir des de les meves pigues. Jo pensava que amb el temps s'anirien creant constel·lacions en tots aquells mapes que s'havien anat dibuixant pel meu cos... però no... aquells diminuts punts no van voler mai expandir-se i tocar-se els uns als altres, sinó que van voler sortir disparats enfora i, com fletxes, anar a caçar algun foraster. 

Jo no era cap lloc segur i fèrtil per a que res hi creixés vora meu. 

Tret de tu. Que vas decidir arraigar-te, i enfilar-te. I mica en mica vas treient aigua no sé d'on per regar-te, i crèixer. Amb mi. 

I mira que no és gens fàcil...

Jo sempre he estat un arbre mort.