Sembla que faci ben poc que creuàvem la plaça, ja sense font. I veig la foto i penso que aquell dia, just després, vas veure'm. Fora de les teves muralles i fora del meu quart pis. I que ja no trucarem mai per reservar amb l'hora justa ni ens saltarem els àpats per follar. No tinc pressa en tancar finestres, ni hi ha parets grogues que adjuquin morts o paràlisis de petites inquietuds tornades dèries. No penso res més enllà de que estic millor sense tu, però fas un niu i de tant en tant col·loques el teu bec per alimentar la cria. El teu verd s'ha tornat bosc profund. Ara m'escolo pel teu pou i tansols hi trobo branques on quedar penjada. Faig força i no caic. Mai caic i, de fet, sempre m'alço. Però a la meva retina hi queda l'eco de mi caient pel teu pou.
Poques vegades goso escoltar la música que vares ensenyar-me tu. Tampoc m'atreveixo a agafar una bici. Teníem tantes ganes que ens vam cruspir la vida a crits, i si obríem la boca -a més a més- era per badallar-nos. Avorrits del cicle i de l'estima latent, enyorem qui ens digui que sóm el món resumit en un cos, en un tacte, en una cicatriu que creua tantes carreteres com pistes d'avions per les que aterrar.
Sempre m'havia aterrat veure'm tan lligada a la teva espera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario