El camí més llarg després de la nit més curta

El regal tenia una forma que el delatava. Era com sospitar el groc allà al fons però que la seva olor no te'n deixés cap dubte. Tremolava com una tija flonja; intentant sostenir el calze per a que no vessés tot el que tenia al cap, flor destinada a ser ram i estams fatigats d'escampar el pol·len, de pètals n'havia quedat nua d'ençà el joc de treure-me'n per endevinar el destí. 

Encara tremolo. Sospito que a cada braç que em recull em quedaré penjada per l'ham i és a la vegada la proesa de deixar crèixer l'estrany, que desborda, que s'escola a aquell vell meu aqüífer del que ningú n'ha sortit ben parat per a ser embrió de qualsevol cosa incerta, com que tu i jo som altres.

Podríem haver parat de caminar en algun moment però el motor demanava seguir donant corda a l'engranatge de les nostres idees i guions per a tenir el cap ocupat en altres coses. Segurament, a cada aturada que fèiem per a refer el carrer posàvem una nova parada de la línia groga del metro. I, segurament, a cada passa, posàvem un graó més sota els meus peus per a que em fos més fàcil l'abast del teu front. 

Tampoc era casualitat la teva samarreta.