Vam decidir deixar una lleugera distància entre nosaltres i el cos que anava arrossegant-se uns metres endavant. M'havies dit que et podies moure pels carrers subterranis orientan-te tan bé com per fora, que no era tan difícil com semblava. Ell va provar-ho i el vam perdre de vista. Compartíem un kebab i era el primer cop que nevava mentre jo era al carrer i em va fer tanta il·lusió que dibuixava als vidres dels cotxes paraules que ningú entendria, tret que fossin estrangers com jo.
Semblàvem els protagonistes de Victoria pels carrers de Berlín. Suposo que per això m'agrada tan la pel·lícula. Tothom diu que està sobrevalorada. No va tornar a nevar a Polònia però jo continuo estrangera a tot arreu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario