El teu clatell em diu que vingui
però el teu gest es contradiu.
Ni tampoc m'estima la teva mirada
que cau i regalima com sang fora de vena.
A la intempèrie et refredes,
només al cau mantens l'escalfor
com el fumeig de la tassa que gairebé vessa
com de vessants tinc els ulls de por i de plor.
Malatís el color de la pròpia incertesa
de venir o marxar essent jo aquí.
La pròpia imatge de la fulla perenne,
en arbre que muda i de tronc socarrí.
Els anys estripats em caben al puny
amb què faig força per planejar,
-a quarts d'una de la nit-
el revifar de tot el que a la vegada em mata.
No hay comentarios:
Publicar un comentario