El mar dins dels ulls

En Hao-Hao no vindrà. La Vicky està únicament il·luminada per una llum groga que ressalta la seva pell i la samarreta vermella que no s'ha tret en tota la pel·lícula. S'estira al sofà i encara està més guapa. Agafa el got del terra i quan se'l porta als llavis els gels li repiquen les dents. El gest que fa és divertit. Segueix estant bonica. La llum groga es barreja amb el blau del televisor i li pinta unes ones verdes a la cara. Però és un verd d'aquells que estan tant entre la frontera entre el blau i el verd que sembla el mar. I el mar se li cola en la mirada quan assumeix la idea de que en Hao-Hao no vindrà. La Vicky cau tan ofegada que dels ulls li creixen dos rius (i sembla que de cada porus de la seva pell n'hagi de sortir un afluent, tot per acabar-la deixant tan seca com una fulla al novembre). De fet, segurament era novembre, per tal i com estaven els carrers i els vidres entel·lats. Feia algunes setmanes que no havía fet l'amor i de les poques coses que recordava era que havía tingut la sensació de que ell era com l'home de les neus. Que desapareixería quan el sol es pongués.