L'abric groc

De la mateixa manera que agafaves l'aire filtrat per omplir-te els pulmons de fum, anaves deixant sortir mica en mica la vida. Anava caient la cendra que, del taronja més incandescent, anava a morir al gris inhòspit de la ciutat per a retornar a la flama -del que ja no cremava però sí generava coïssor-. Als ulls, per haver-te mirat tan fixament sempre. 

Ens havíem limitat a groguejar entre l'impàs de les tres i les quatre de la matinada. I no perquè s'acostés l'hora del sol deixàvem de brillar menys en la foscor. Tan incandescents com la cendra i tan cremants com els ulls, art i companyia van venir per a treure'ns del status quo de la tristesa, potser per malgast de cap, o bé per malgast de cor. 

Tanquem el vent, que s'escapa. 

Ja no ens calen més fugides.

Dreçera al moll i tot recte pel camí més llarg.

Fa massa calor per portar l'abric groc.