Només quan t'adones que no hi pots posar els peus en un terra ple de sabates penses que potser no és necessari omplir tots els buits. Segurament sigui més fàcil caminar per una habitació ben endreçada, amb taules netes i armaris sense portes que repiquen al tancar. No sé si és per ànima creadora i esma d'aixopluc, que tendeixo a recollir cada objecte estúpid, cada paper estripat, cada pista que indiqui que tinc la vida plena de coses. Però les parets llises no espanten a qui busca pau en comptes de cova, a qui pensa i decideix en comptes de deixar-se endur per rampells succedanis de sentiments punxaguts.
El caliu no el fa l'absència del blanc nítid, ni les mil i una reverberacions dels ecos del que he anat fent. De vegades cal llençar el que sobra, buidar d'excessos, fer les àtones sense estridències i respirar, no fos cas que em quedi morta.
Tinc un test en el que hi viu -tot i la incoherència- una planta artificial. D'aparença intacta i autònoma, ni el reg ni els insectes la fan malbé. És companya perfecta per als mims, totes dues sabem que cap necessita res de l'altra. Mims similars als del cactus que li fa de veí. Tots tres sabem que no tenim res a oferir.
Obrir la finestra és com obrir-se les venes. Entrarà l'aire i farà un buit. Pots arriscar-te a quedar-te exposat, de la mateixa manera que la circulació de la sang tindrà coàguls. Petits entrebancs d'energia renovada, salts migratoris de coses que venen i coses que van. Entrarà l'oxigen i sortirà el diòxid de carboni per a reviure tota planta, d'interior, artificial o humana.
Sempre he pensat que si fos una planta, seria un cactus.
No hay comentarios:
Publicar un comentario