Segurament sigui el primer any en que la felicitació d'algú altre t'ompli més que la meva. Però per això és pel que portem treballant tant de temps. Per aquest nivell de sincronització, compenetració, sinèrgia, o diga-li com vulguis. Per aquest nivell de ser tant complementàries en colors, art i matèria. Per fer el viatge i que tinguis la llibertat d'escopir-me les coses a la cara i tornar-te tu la borde quan sempre ho havia estat jo però que de cop comenci a menjar coses que porten formatge i passar dels tres aliments combinats.
Segurament últimament els nostres lectors, si es que en tenim algun, s'estranyin per llegir cosas no tan tristes però, sí, realment és per això pel que portàvem treballant tant de temps. I arriba un punt en que ja no és qüestió de tenir una flor al cul i que de cop la sort se'ns giri de cara i decideixi donar-nos un respir. No. Ara podríem plantar un jardí amb tantes flors acumulades. Un montón de Loreaks en la tumba de nuestra mala suerte. I em fa tant feliç tenir-te com compartir-te.
Res més cal.
Tota la resta ja ho diu subtilment la llista d'Spotify que ens acompanyarà en la nostra roadmovie.
On the ice. Ice the road.
"Un montón de Loreaks en la tumba de nuestra mala suerte. I em fa tant feliç tenir-te com compartir-te."
ResponderEliminarAquestes dues frases són tan maques com això que compartim nosaltres.
Tan cert.
Tan clar.
Tan breu.
Gràcies :')