Els buits que quedaran al cor i a la paret

De quan no sabem ben bé d'on som i anem deixant parts per tot arreu.

Fa uns dies vaig adonar-me'n que calen tres anys per trobar, d'entre un gran grup de persones, aquelles que realment t'interessen. I com res és casualitat, el tres s'ha repetit en diverses ocasions. I com res és cosa d'atzar, normalment quan deixes que creixin arrels és quan ve un cop de vent i intenta tombar-te.

Avui el cor se m'ha esmicolat una mica en pensar que algú proper marxa. I ella marxa deixant-se l'habitació buida. I l'habitació és una metàfora del que queda aquí. És com el que queda quan treus els pòsters de la paret. El buit, la marca, el cel·lo. No sé si m'explico.

L'altre dia, justament amb ella, parlàvem d'això. De les anades. Del buit entre voler fer una cosa i que es realitzi. De l'enorme buit que provocarà que tot el que estàs coneixent de cop freni. Es posi en pause. Però en realitat ni tu ni ells estareu pausats. De les enormes parets blanques amb les que haurem de conviure. I el cor aleshores es va fer engrunes.

Diuen que posar distància mai resol els dubtes i que el temps ho cura tot. Potser és temps d'anar provocant-me ferides i deixar-les obertes i en carn viva per tenir quelcom a fer i per curar-me allà per si de cas la inèrcia ens portés a això mateix sense saber-ho. O potser és millor no posar pòsters i així segur que no queda cap resta de cel·lo enganxat.

Ara mateix tinc tantes coses enganxades a la paret...