Ara ja no sóc només jo. No depenc únicament de cap a on vull anar i què he de fer per anar-hi, ni de triar ni de respondre preguntes que ni jo mateixa entenc. No depenc del meu humor, ni de les meves ganes de viure, ni de tenir l’equilibri per no caure tot i que el terra no es mogui. Ara ja no sóc només jo, encara que és la vegada que més consciència tinc de mi mateixa. Mirar-se endins és una sensació que provoca pànic, tenim por del que ens envolta quan els propis monstres els portem a dins. La por a la solitud, a l’efecte de les persones en nosaltres, a les grans tempestes i maldecaps i la gran por a no ser com volem. Ens convertim en hivern cada cop que ens recorden que estem sols. Una part de mi és un autòmat mentre una altra es beu la vida d’un sol glop. Els “t’estimo” i els “perdó” esperen junt a les “gràcies” a l’andana a que arribi el proper tren a curta distància. Sovint amaguem les veritats sota les pupil·les, que em delaten al dil·latar-se cada cop que t’apropes. Sí, tu. Si ara ja no només sóc jo és perquè en part sóc una mica de tu. O de mi i de tu barrejats, com una barreja del que a mi em manca i tu em dones, de treball en equip. Les ferides hi són, ho sabem, però de fet la gràcia està en intentar posar remei i acceptar-les, amb somriures i amb valentia. Tu les meves i jo les teves, per si algun dia cal recordar que sóm millors quan estem junts.