lunes, 19 de mayo de 2014


Mis rodillas empezaron a flaquear. Ya no era el temblor de cuando me ponías nerviosa al no tener clara la hora a la que vendrías. Ya no era el incesante vaivén de las piernas esperandote en cualquier lugar, ni tansolo eran ya las rampas de cuando dormía. Ahora la inestabilidad se había filtrado por cada una de mis pecas, y a modo de árbol que se alimenta de sus raíces, todo mi ser se arraigaba a esas pecas, a esos puntos de incertidumbre, a esas motas de polvo esparcidas por una piel que ya no tocabas. 

2 comentarios:

  1. Entrar al teu instagram per casualitat i arribar aquí... La vida són cercles. És sorprenent les connexions que ens uneixen, tot el que compartim sense ser-ne conscients.

    Petita... ets gegant.

    I, encara que sigui per a tu (sense més intenció que trobar-te), et penso seguir llegint. Perquè m'ha encantat fer-ho durant una estona, perquè ho fas genial, perquè entenc moltes coses (no només de tu, sinó de mi també). Ets enorme, Irene.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Doncs m'encanta que t'agradi, jo al teu hi he anat a parar moltes vegades i penso que aquest tipus de coses van molt bé per gent com nosaltres, per gent que ens agrada estar a tot arreu i pensar en tot el que volem fer i que tenim idees i plans, per nosaltres que de vegades ens embalem, cal un paracaigudes -i més si és un lloc que ho veu poca gent, així podem continuar semblant igual de fortes-.

      Eliminar