Però ella era especial. Altiva i solemne, era la lluna de cada nit, era la lluna fins i tot de dia.
Regnava dins les coves i els llops sovint la buscaven, per dir-li que aquella nit encara estava més bonica. Quan la vaig conèixer era una lluna de foc, amb uns cabells vermells encesos que cremaven les sospites d'algú extrany.
Els seus cabells encesos acabaven amb espurnes, amb flames -mig d'encís mig de rebel·lia- però que aviat es convertiren en bengales d'amistat.
Ara la lluna s'ha fet més estable. Ja no crema ni enlluerna. Ara és una lluna còmoda per viure-hi. Ara té ones blaves i verdes.
Ara és la meva serenitat,
i no només la busquen els llops.
Ara tots els animals d'aquesta selva volem beure'ns la seva vida.
No pots imaginar-te com t'estimo, petita... Tu ets un Sol que em dona llum, formes part del puzzle que em completa i ets imprescindible. Gràcies UPF, un altre cop, per apropar-me a un ser tan brillant com tu. Gràcies per no fugir-me i per tenir una mirada tan càlida. Un cop més, t'estimo.
ResponderEliminarTot un plaer
ResponderEliminar